En la vida privada de les persones i en la col·lectiva dels pobles es fixen etapes que suposen noves necessitats i perspectives. Aquests nous horitzons van forjant-se amb l'impacte diari d'experiències i d'errors i encerts. Ningú no escapa a aquesta mena de rellotge del temps que marca periòdicament l'acabament d'una etapa i l'inici d'una altra.
Ara, a Catalunya, es viu aquesta constatació i, com era i és previsible, tot l'entramat social de la vida col·lectiva el registra i ?em?peny a fer balanços i a l'afinament dels projectes que hauran de desplegar-se en els propers anys. Quaranta anys enrere Catalunya inicià la gran etapa de restabliment de les llibertats democràtiques i l'obtenció, amb la Constitució, d'un Estatut d'Autonomia que molts anys després es plantejà substituir per un de nou adaptat a les necessitats de la societat catalana i que fou barroerament obstaculitzat. Així doncs, res no té d'estrany que fem un balanç del que ha estat aquesta llarga etapa en què Catalunya ha fet durant molts anys un exercici sistemàtic i constant de com exercitar l'autonomia i eixamplar-la per respondre a les necessitats i projectes que aquesta societat catalana experimenta.
En fer el balanç és just recordar que el text constitucional possibilitava una dinàmica que retornava la realitat plurinacional a les reformes que eren possibles, però s'ha topat amb la resistència al canvi, que no es atribuïble al text constitucional, sinó a la negativa sistemàtica a seguir les possibilitats que es desprenien de la Constitució. Aquesta malfiança es feu present en els anys de govern del PSOE a Madrid i sobretot s'ha manifestat en els últims governs del PP, fet que ens ha recordat que havia estat ponent constitucional de la mà de Fraga Iribarne i Alianza Popular, però que hi participava amb un grau de convicció insuficient. Perquè no es tractava només de fixar un marc, calia usar aquella eina amb decisió, sense pors, per retrobar la realitat plurinacional que en la seva genètica té la península Ibèrica.
Catalunya, durant aquests quaranta anys, ha fet l'experiència de l'autonomia en l'Estat espanyol. Ho ha fet a fons i el resultat és a la vista: el finançament segueix essent d'una insuficiència ofensiva i les possibilitats d'autogovern s'han anat reduint a conseqüència d'una visió recentralitzadora. Com a resultat d'aquesta evidència a Catalunya s'ha produït el clam per un nou projecte que signifiqui l'obtenció d'un Estat propi que eviti viure pendents de les ocurrències o malfiances dels governs de Madrid. Aquest és el balanç i el projecte que travessen Catalunya actualment i que centren les converses i debats en la nostra vida quotidiana.
