Umberto Eco ha dit recentment que les xarxes socials, i Twitter en particular, havien elevat «el ximple del poble a la categoria de portador de la veritat» i les acusava d'afavorir «una invasió d'imbècils». Com era de preveure, aquestes opinions no han estat massa ben rebudes per determinats piuladors, preferentment aquells que es deuen sentir interpel·lats quan llegeixen la paraula «imbècils». Eco, per resumir-ho suaument, té més raó que un Sant: avui qualsevol homínid amb dits es creu legitimat per dir la seva sobre qualsevol tema sense tenir-ne la mínima idea exigida. I si els esmenes o els fas notar la seva ignorància, són els primers a apel·lar a la llibertat d'expressió, aquest fantàstic recurs interpretat a conveniència de qui el vindica i que mai hauria de ser confós amb la reacció instintiva o la manca de filtre. Eco denuncia una realitat ben vigent i creixent, sí, però convé fer una crida a no menystenir els imbècils de cos present, aquells que es manifesten amb persistència a cada racó de la nostra quotidianitat. Aquí hi entren l'ésser sobrenatural que sempre reté el diari del bar durant l'esmorzar perquè sembla molt interessat a llegir fins al darrer peu de foto, l'individu que no deixa asseure un avi amb crosses a l'autobús i a sobre simula que no el veu posant-hi cara de circumstàncies; o el neandertal que no demana perdó després de tirar accidentalment un nen per terra i després et mira amb un pòsit d'indignació, com si la culpa fos de l'infant per atrevir-se a caminar. I convé no oblidar els que parlen al cinema com si estiguessin en una tertúlia de barra, els que no apaguen el mòbil al teatre o els que llueixen llibre però només n'han llegit la sinopsi. Això també són imbècils, també ens envaeixen i, a diferència dels que critica Eco, no tenen res d'inofensius. Tot i que, en tots dos casos, l'antídot és exactament el mateix: la indiferència.
