Jo tinc un iPhone. És cert que un obsolet i atrotinat iPhone 4 (així, a seques) amb amenaces cada vegada més freqüents d'apagat tecnològic per mor de la programada desactualització, però un fill de la poma mossegada al cap i a la fi. Amb tot el que això representa en termes de resistència (on estarien ja altres tecnologies després del duríssim i ininterromput ús patit durant aquests quatre anys i mig), solidesa, eficàcia, disseny i, per sobre de totes les altres característiques, seguretat. Sabia que em podia fiar d'aquest petit tros de plàstic, alumini i vidre enganxat a la meva mà i connectat al meu cervell dia i nit, però desconeixia que simbolitzés la quinta essència de la seguretat, la informàtica, i ara també la ciutadana.

La batalla legal que enfronta des de fa setmanes l'imperi de Steve Jobbs amb el totpoderós FBI és molt més que una qüestió jurídica al país de les disputes judicials elevades a diatriba metafísica. Després de la mediàtica lluita subjacent diverses dicotomies que la fan especialment atractiva i preocupant a parts iguals.

El fons de la qüestió és esbudellar o no les dades emmagatzemades en l'iPhone de Sayed Farouk, un dels presumptes terroristes que el desembre passat van matar 14 persones i van ferir-ne 20 a San Bernardino (Califòrnia, EUA). Un error ja reconegut pel director de l'FBI, James Comey, (un agent federal va bloquejar el terminal en tractar de restablir la contrasenya per a l'emmagatzematge de dades en el núvol iCloud; que enganyats ens tenen els guions cinematogràfics i televisius: són tan mortals, humans i barroers com qualsevol) és l'origen de la demanda judicial per obligar el gegant tecnològic a crear un programa que permeti piratejar el seu propi sistema de seguretat, el seu sancta sanctorum davant els seus clients. Apple es nega perquè, afirma, aquest software per neutralitzar el sistema que esborra les dades de qualsevol iPhone si s'introdueix fins a deu vegades una clau errònia suposaria posar en risc no la protecció d'aquest telèfon, sinó la dels centenars de milions actius en tot el món. I Tim Cook, director executiu d'Apple, ja ha deixat clar que ells no faran aquesta mossegada a la seguretat per molt que una jutge federal hagi atès la demanda de l'FBI i ordenat al fabricant del telèfon que satisfaci els desitjos de l'oficina d'investigació.

La pugna és molt més profunda perquè tanca debats que transcendeixen el cas concret. És, certament, la reiterativa contraposició entre seguretat individual i seguretat pública, entre llibertat i seguretat, en definitiva. Però també, entre seguretat física, la que invoca qui diu que busca únicament evitar nous atacs en nom de la gihad, i virtual, a la qual apel·la qui defensa que crear aquesta porta del darrere per adormir definitivament el «gos guardià», com l'anomena Comey, és deixar nu el dret a la intimitat de cada usuari d'un iPhone. I és, per descomptat, mesurar cara a cara el poder d'una multinacional amb el de la nació més poderosa de la terra. Empresa contra Estat.

Enmig, al més pur estil del ring democràtic, la jutge Sheri Pym, que ha de tornar a pronunciar-se sobre si l'amenaça gihadista i la sacrosanta seguretat nacional bé segueixen valent violar unes quantes intimitats, o si fa marxa enrere i fa prevaler les llibertats individuals (i empresarials), com va fer aquesta setmana un jutge a Nova York en un altre cas FBI versus Apple, això sí, aquest per narcotràfic, que dista molt de tenir el predicament atormentador del terrorisme. S'accepten apostes.