En l'origen dels manaies de Girona no hi ha res obscur ni tèrbol, tot és clar i i nítid, i en gran part està molt ben documentat. La primera notícia que tenim de la presència dels manaies en les processons de Setmana Santa és de l'any 1751. Les processons són més antigues i eren dos, la de la nit del Dijous Sant i la de la nit del Divendres Sant. La primera la organitzava la Confraria de la Puríssima Sang, i sortia de l'església del Carme, on l'esmentada confraria té la seva capella pròpia. La del Divendres sortia del temple de Sant Feliu, i hi assistia a més de la Confraria de la Passió i Mort, la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors. Fins l'any 1931, amb algunes interrupcions a causa de guerres i setges que la ciutat hagué de suportar, una i altra processó eren precedides per el corresponent manípul de manaies. Els components de cada formació de manaies es distingien pel color de la capa que complementava el corresponent uniforme. En realitat encara que una i altra formació depenien de la respectiva confraria, la major part dels participants eren els mateixos, que el divendres substituïen la vestimenta del dijous per la corresponent per aquella segona sortida. Molts d'aquells històrics manaies eren homes de la vall de Sant Daniel, que hi participaven seguint una tradició familiar. No eren pas assalariats; però se'ls gratificava amb un piscolabis a base de bunyols, ben regats amb una bona dosi d'aiguardent. Com que aquell refrigeri era previ a la sortida de la processó i algun dels participants o havia begut massa o tenia poca resistència a l'alcohol, això es notava en la desfilada. Aquelles conductes irregulars originaren diferències entre l'autoritat eclesiàstica i les confraries. El bisbe exigia que els integrants de la processó es comportessin degudament. I els directius de les confraries, no volien prescindir de la presència dels manaies. En alguna ocasió, com va passar concretament a mitjan segle XIX, el prelat prohibí la participació dels manaies en les processons. La resposta de les confraries fou que si no hi havia manaies no hi hauria processons. La controvèrsia se solucionà amb un pacte entre ambdues parts. Els manaies podrien participar en les processons si els directius de les Confraries es comprometien a assegurar el bon comportament dels armats.
L'any 1931 sortiren per darrera vegada les dues processons i els antics manaies. Quan es feu públic que no sortirien més les processons de Setmana Santa, molts significats catòlics de Girona exclamaren "Gràcies a Déu". I és que aquelles processons tampoc gaudien de la seriositat i recolliment que han d'observar, malgrat els esforços que hi dedicaven els directius de les Confraries. L'any 1936 misteris, creus i imatges anaren a la foguera, i també desaparegueren els equips dels manaies, i les llances que, segons deien, havien heretat dels històrics terços de Flandes.
L'any 1939 els membres de les antigues confraries volien restablir les processons de Setmana Santa. Després dels tràgics tres anys de guerra i de culte clandestí, es produí un gran desig de recuperació. No només restablir el que s'havia perdut el 1936; sinó tornar a les més antigues tradicions. I entre aquestes hi eren les processons de Setmana Santa. El Bisbe Cartañà havia iniciat el seu pontificat l'any 1934, per tant no havia conegut directament les esmentades processons. Però n'havia rebut informació. No gaire, o potser gens, favorable, i probablement encara una mica exagerada en la seva part negativa. El prelat tractà el tema posant-hi tot el pes de la seva autoritat. El Dijous Sant era el dia dedicat a l'Eucaristia, i per tant no hi escau la processó de passió. El Divendres se celebrarà la processó. Però no la organitzaran les confraries, sinó el Capítol catedralici, i el seguici sortirà de la Catedral. I, per primera vegada el bisbe assisteix a la processó.
Amb ànim de recuperar tradicions, alguns membres destacats de les confraries plantejaren el restabliment dels manaies. Confrares molt arrelats a Girona i amants de les tradicions ciutadanes. No eren homes amb autoritat, ni que destaquessin per la seva posició econòmica ni política. Gent que vivien del seu treball, un cadiraire de les Ballesteries, de cognom Mitjà, i un espardenyer del mateix carrer, Gavaldà. Confrares de la Passió i Mort. I Manel Roqueta, que era funcionari de la Cambra de la Propietat, on vetllava pels interessos dels altres. Era secretari i element imprescindible de la Confraria de la Puríssima Sang.
Eren conscients que el Bisbe Cartañà no admetria uns manaies sense una absoluta i total garantia de serietat, respecte i irreprotxable comportament. Per la consecució d'aquet propòsit coincidiren amb la bona disposició i entusiasme d'un grup de joves. Eren nois que havien hagut de lluitar forçosament en la passada confrontació bèl·lica, i alguns encara estaven mobilitzats, esperant el tan desitjat llicenciament. Eren també gironins que sentien les coses de la ciutat, amants de les tradicions, disposats a col·laborar en una empresa que consideraven digna i que s'avenia amb les seves creences i amb el respecte amb que s'havien de tractar les manifestacions externes de religiositat. En aquells que serien els primers vint-i-sis manaies hi coincidien gent de tota classe i condició social. Estudiants i obrers, comerciants i artesans, i també algun de professió liberal. No s'hi trobava cap gran capitalista, ni cap polític compromès amb el règim aleshores imperant. En la passada guerra, uns havien lluitat en un dels bàndols i altres en l'altre. En aquell grup de joves destacava en Joaquim Pla Dalmau, el qual tractà el tema amb el senyor Manel Roqueta i convingueren en què l'organització dels manaies podria constituir un valuós instrument per agermanar aquells que en la guerra s'havien hagut d'enfrontar. En aquells moments en què podien sorgir, enemistats, incomprensions, venjances..., els manaies podien exercir un gran paper moderador constituir un centre de convivència, de bona relació i d'amistat. I realment, els fets ho demostraren. Entre aquells primers manaies regnà una confraternitat que durà indefinidament, fins i tot quan, per la seva edat, ja no pogueren desfilar amb el manípul. També es posaren d'acord amb què s'havia de mantenir la total i absoluta distanciació de cap tipus de política. Respectar el règim vigent; però sense la més petita vinculació. En Joaquim Pla que tenia ànima d'artista i dots per exercir les més variades realitzacions, cuidà esmeradament el disseny del vestuari i complements. Comptà amb la col·laboració del jove universitari Josep M. Solà, i amb l'assessorament de l'insigne professor Lluís Pericot. Materialitzaren el disseny els més competents artesans gironins. La presentació externa dels moderns manaies té la màxima garantia de concordança amb el moment històric que representen. La processó de l'any 1939 encara no disposà de la presència dels manaies; però sí que sortiren l'any 1940, amb una presentació improvisada. Però els anys següents ja disposaren dels elements indispensables per presentar-se públicament amb la major dignitat i coherència.
Passats tres quarts de segle de la presència dels manaies en l'àmbit ciutadà, no ens ha d'estranyar que la ciutat consideri la institució manaia com un valor actiu de Girona, tal com realment i amb tota justícia es mereix.
