Els desequilibris de l'economia mundial estan deixant els economistes sense eines per poder-la corregir: tots els bancs centrals han comprat bons dels estats en quantitats exageradament elevades, han fixat el cost del diner prop de zero i, tot i això, l'economia mundial no arrenca; el pessimisme s'ha establert en tots els nivells, la borsa es troba en un mal moment i la gent no sap on posar els seus estalvis per por de perdre'ls.

Tots els economistes diuen que l'acció monetària ja no dóna per a més, que ara toca la fiscal, volent dir que ha arribat el moment de fer polítiques Keynesianes a gran escala, invertint en infraestructures productives, que millorin la productivitat del país. Perquè la vertadera solució rau aquí, a millorar la productivitat per ?gua?nyar la riquesa perduda en els darrers anys. La millora de segons quines infraestructures és un valor a favor de la productivitat però, compte! un govern com el de Madrid també pensa que l'AVE a Extremadura millora la productivitat del país encara que, segons paraules de Rajoy, vagi buit.

El problema de la política fiscal és que els estats no poden executar-la pel fet que els seus pressupostos tenen dèficit i el seu deute ja no admet més augment. Llavors la solució és la liquidació parcial d'aquest deute que permeti als estats emetre'n de nou. Aquesta acció s'ha de fer amb l'emissió de moneda nova que compra deute, és a dir, fent anar la màquina de fer bitllets, una heretgia segons la mentalitat de molts economistes. El primer problema de fer anar la màquina de fer bitllets és l'augment d'inflació, cosa que avui no és cap contratemps, tot al contrari, és el que es pretén. El segon problema és conceptual, de principis, és el fet que dona un senyal a l'economia que tots els deutes poden ser perdonats i que no cal fer massa esforç per retornar-los.

D'aquesta política se'n diu l'helicòpter del diner, una idea que va plantejar Milton Friedman en el llibre Les paradoxes del diner, el 1969, on es preguntava què passaria en una illa si un helicòpter llancés diners als seus habitants. L'aplicació que en fan la majoria dels economistes rau en permetre als estats inversions en obra pública, però jo em malfio de la intel·ligència dels nostres polítics i interpreto que les inversions seran un nou Pla E de Zapatero, en construir voravies, fonts, parcs, carreteres que no van enlloc, cementiris, aeroports sense avions, AVEs sense passatgers... és a dir, construir per construir, i això no arregla res, només és un pedaç temporal que, una vegada consumit, ens torna a deixar al mateix lloc. Una altra cosa seria si les inversions es fan en millorar la logística industrial, en afavorir el transport internacional, en abaratir els costos energètics, en millorar el nivell formatiu de la gent, en potenciar la innovació... però qui ens assegura que tan sols hi hagi un polític que provingui del món de la producció? Ni que sigui un? La paraula producció no deu estar al seu diccionari i la productivitat encara menys. La confonen per baixos salaris, quan el que significa és més activitat per persona o per mitjà emprat, acció que demana més nivell formatiu i, per tant, més salari.

L'economia de l'helicòpter, explicada així, encara seria admesa per la majoria d'economistes, però hi ha molta gent, jo mateix, que dubta de l'eficàcia de l'acció de compra de deute dels estats. Primer per la raó que he explicat que realment les inversions vagin on han d'anar, però també perquè un pla d'inversió necessita identificar els llocs on invertir i executar els projectes, fet que ens porta a veure els resultats d'aquí a uns anys vista, potser tres o més, i el que necessitem són efectes immediats.

Una altra manera de repartir el diner a la gent és fent-ho vertaderament, és a dir, posant bitllets a la butxaca de cadascú. Algú ha proposat que el BCE aporti a cada individu de la zona euro 1.300 euros. Altres parlen de fer entregues de 100 euros. Si cada mes fem una aportació de 100 euros, això significa pel BCE 33.900 milions, menys de la meitat dels 80.000 milions que ara aporta al sistema. Per tant podria fer això durant més d'un any, tal i com té previst fer ara la seva intervenció. Hi ha qui diu que no està clar que la gent els gasti, que se'ls poden guardar. Podria ser així el primer mes, però si l'acció té continuïtat, és segur que sí, i els efectes sobre el consum i la inflació seran immediats, talment com si a un malalt li subministren medicaments en vena.

Arregla l'economia una acció així? No, només li dóna aire fins que els efectes s'acabin, perquè el vertader camí, com he dit, és el de millorar la productivitat, acció que demana temps. Vist així, la millor combinació de l'helicòpter seria la mixta, una part a la butxaca del contribuent i una altra a millorar infraestructures productives que ajudin a abaixar costos. Una acció de John Maynard Keynes i una altra de Milton Friedman, les dues oposades en la seva època fetes pel mateix helicòpter.

No sabem el temps que tardarem a veure mesures així, però cada vegada està més clar que arribaran. El desconcert en els bancs centrals és majúscul. Per exemple les accions que Draghi va prendre el dia 10 de març buscant devaluar l'euro a 1,08 $/€ s'han vist neutralitzades per la compra de bons alemanys per capital extern que l'ha revaluat a 1,14 $/€. Cada acció és neutralitzada, fet que en demana una de nova. I anar fent.