L'esport és una lliçó de vida que no aprofitem prou. Enlluernats en la victòria, no solem contemplar que la competitivitat es pot entendre com una millora personal constant. Aquí tenen l'exemple d'un entrenador com Guardiola, acusat de falsa modèstia, i que sempre tractava el rival com un equip perillós i competitiu, encara que parlés d'un dels darrers classificats de la lliga.
Respectar el rival és la manera de respectar-se un mateix. Les gestes no són només les victòries. Vegin l'exemple de l'Spar Citylift Girona de basquet femení, lluitant entre els grans amb un pressupost ajustat, i molta il·lusió al cabàs. Gairebé un miracle que mereix el suport de tots. O aquest Girona Futbol Club que ha d'intentar recuperar el somni d'aspirar al màxim. Si redueixes l'esport a resultats purs i durs, perds la seva gran capacitat per modelar tants infants i els seus somnis.
La vida i l'esport són una escola sempre, on és important saber allò que busques, allò que pots rebre, i com t'adaptes a cada moment, a cada situació. Allò positiu d'una derrota esportiva és analitzar per què es produeix, i quin és el marge de millora d'un equip en concret, per retrobar demà el progrés o la victòria. Aquest és el paper de l'entrenador, i una lliçó que serveix també a la vida. El cinema o la literatura s'han interessat sovint per les figures caigudes de l'esport, la boxa, el futbol o el bàsquet, perquè l'èxit, excepte una retirada oportuna, sempre, sempre, s'acaba en derrota, i la gran competició, com la vida, continua, més enllà dels protagonistes. Allò important és el camí.
