Setmana de realitats. Artur Mas reconeix que Catalunya quedaria fora de l'euro si es declara la independència unilateral. L'exsecretari de Comunicació del Govern durant la presidència de Mas, Josep Martí, ha revelat en un article les dues cares dels polítics sobiranistes: "Els discursos públics i privats s'assemblen avui a Catalunya als rails del ferrocarril". Carles Puigdemont també ha comprovat com funciona la política a Europa, malgrat que hagi recorregut a la faula d'Esop sobre la guineu i els raïms. La guineu, assedegada, veu una parra. Després d'uns quants intents frustrats, desisteix tot dient que "són raïms verds". Les relacions internacionals es basen en els contactes, la confiança i la lleialtat. El Govern català, per molt que la propaganda oficial difongui el contrari, té les portes tancades a la UE. No havia passat mai.
El 3 de març de 2011 el president de la Comissió Europea, Durao Barroso, va rebre Artur Mas. Amb prou feines feia dos mesos que Mas havia pres possessió com a president de la Generalitat. Aleshores, la Comissió Europea no tenia cap problema d'agenda. Com tampoc els tenia durant l'etapa de Jordi Pujol (ni amb Pasqual Maragall). Per tres motius: 1. Pujol tenia bons contactes internacionals; 2. El Govern espanyol facilitava trobades de Pujol amb dirigents estrangers, malgrat que sovint l'ambaixador de torn se li enganxava com una paparra; 3. Duran i Lleida propiciava reunions amb líders conservadors gràcies als contactes d'Unió al Partit Popular Europa i a la Internacional democristiana. L'entrevista de Mas amb Barroso va ser gestionada per Duran. Per cert, en aquella reunió de principis de 2011, Mas es va vantar davant Barroso de l'austeritat que havia aplicat a les finances catalanes (o sigui les retallades). Sembla que parlem de la prehistòria. De tenir entrada a la majoria d'organismes internacionals, hem passat al model Kosovo: vuit anys per ser rebuts pel president de la Comissió Europa i rebutjats per totes les institucions.
