En els relats d'André Gide, els estius equivalien a l'insistent brunzit de les mosques. O, almenys, així ho crec recordar de les meves lectures adolescents. També els estius de la meva infantesa van ser lents i repeti?tius a l'hort dels meus avis, sota un sol mediterrani. Era un món vell i nou alhora. Vell, perquè es mantenien alguns ritus que ara resulten poc comuns: les llargues jornades, l'horari solar, la recol·lecció manual de les ametlles, l'aigua corrent a les séquies, les oracions abans d'anar a dormir, el televisor encara en blanc i negre, la llum del sol entre els tarongers i les oliveres, la fascinació per les estrelles en un cel virginal, encara sense contaminar. Nou, perquè la infància és la novetat i també la innocència i el joc i la sorpresa. Recordo, això sí, les llargues hores que es perllongaven monòtones, en un oci avorrit que inventava mons i anhels. Jo era un nen envoltat d'adults, de llibres i de la naturalesa erma de l'estiu. Era un nen amb tot el temps del món.
A més de contemplar les estrelles, la meva altra passió infantil va ser l'arqueologia: al final, el llunyà en l'espai o en el temps. Agafava pala, galleda i gorra, i em posava, sota el vol de les mosques, a excavar la terra erma del camp dels meus avis. Mai no vaig trobar res. I res és res: ni tan sols el cadàver d'un animal, un os enterrat, una moneda de cinc duros, una bala del temps de la guerra o un cartutx; només pedres i roca. Vaig suposar que vivia en una terra sense història, o potser ho penso únicament ara i llavors no pensava en res i persistia en el rar afany de localitzar un palau romà sota el nostre hort o el traçat d'una Pompeia o el tresor amagat d'uns pirates. L'aliment de la infància són els somnis. I el sorprenent dels somnis és que es fan realitat... A vegades.
És el que li ha passat a un jubilat anglès, Luke Irwin, mentre instal·lava un cable elèctric al jardí de casa seva, a Wiltshire. La sorpresa va ser grandiosa en descobrir un enorme mosaic en perfecte estat de conservació, pertanyent probablement a una vil·la romana. Els especialistes del museu arqueològic han datat les ruïnes al segle II o al principi del III dC, com a molt tard, i ho han definit de troballa extraordinària: una de les més importants que han tingut lloc al Regne Unit al llarg d'aquestes últimes dècades.
Algú ha escrit que l'arqueologia constitueix la ciència del dolor i així és en gran mesura. Però també ho és de la sorpresa, de la reflexió i de la bellesa. Com a adult, sé que difícilment els somnis de la meva infantesa es compliran íntegrament. En lloc de volar a la lluna o descobrir una Palmira, m'hauré de conformar a visitar l'Observatori del Roque de los Muchachos o recórrer com a turista les sales del Museu Britànic o els carrers empedrats d'Herculà. Però no passa res. L'important és el que simbolitza el descobriment d'Irwin. Primer, que les sorpreses són possibles. I, després, que per sota de la realitat més immediata no només s'amaga el caos o la barbàrie, sinó també la bellesa d'un mosaic preservat del pas del temps i que encara avui, dos mil·lennis més tard, pot seguir il·luminant les nostres vides.
