Potser perquè li van donar el Nobel de la Pau a títol preventiu, Barack Obama ha anat retirant les tropes que el seu país mantenia desplegades en recents camps de batalla com els de l'Iraq o l'Afganistan. Cert és que va enviar un grup de rambos al Pakistan perquè liquidessin in situ l'arxienemic Ossama bin Laden; però aquesta va ser una simple operació de comandos que de cap manera pot comparar-se amb les invasions bàrbares ordenades pel seu antecessor George W. Bush. Tampoc li treurem el Nobel per això.

Amb Obama, la guerra es va convertir en un videojoc mitjançant el qual els drons manejats des de Texas s'ocupen de fulminar els líders talibans a l'Afganistan o als barbuts de l'Estat Islàmic a Síria. Tot això es fa en horari d'oficina i sense cap risc per als atacants, atès que es tracta d'avions sense pilot. Està per veure si aquesta tècnica de combat quirúrgic té l'èxit que voldrien els seus impulsors; però almenys no resulta tan brutal i cos?to?sa com la que Bush va desen?ca?denar a l'Iraq amb la seva obsti?na?ció a matar mosques a canona?des. En realitat, es podria dir que el pobre Obama està arreglant com pot els disbarats que van provocar Bush i els seus senyors de la guerra, als que tant han d'agrair els terroristes de l'Estat Islàmic. Sense la destrucció de l'Iraq de Hussein, difícilment haguessin trobat aquests pirats d'Al·là un territori en el qual assentar-se i formar els màrtirs que després van sembrant Europa de bombes.

No és que els Estats Units hagin renunciat al seu paper de gendar?me del món, naturalment. Més aviat sembla que Obama ha escar?men?tat en el cap dels seus antecessors després de la derrota al Vietnam i l'enorme fiasco que van suposar les dues invasions de l'Iraq perpetrades pel clan dels Bush. Allò va ser una gran font de beneficis per a la indústria armamentística i, alhora, un pèssim negoci per a tots els altres actors del drama: incloent-hi els americans pròpia?ment dits. L'encara president s'ha limitat a exercir el seu paper de policia mundial per mètodes menys aparatosos dels que fins ara feia servir la primera potència del planeta. Els drons i els atacs selectius van substituir sota el seu mandat les vastes operacions militars amb les quals el modern Imperi romà exhi?bia el seu múscul.

Obama va saber entendre, a més, que no té cap sentit mantenir l'hostilitat amb petits països que són ja irrellevants un cop acabada la Guerra Freda. I, en con?seqüència, no va tenir cap incon?venient a visitar Cuba i Vietnam per passar pàgina a uns esde?ve?niments que només es recorden als llibres d'Història. Curiosament, el que ha fet el primer negre de la Casa Blanca és reprendre la tradició aïllacionista dels Estats Units, país que no va tenir vocació expansiva des dels temps de George Washington fins a la Segona Guerra Mundial.

Va voler a més la paradoxa que fossin els conservadors del Partit Republicà els que amb més ímpetu s'oposessin a qualsevol intervenció exterior, tendència que ara assumeix -amb gran èxit de públic- el seu gairebé segur candidat Donald Trump. Un ferm defensor de ocupar-se dels assumptes de casa i deixar que el món arregli els seus.

Tant si guanya ell com la seva contrin?cant Hillary Clinton, sembla lògic que els Estats Units continuïn amb la política de retraïment inaugurada per Obama. Ja deia Napoleó que una retirada tàctica equival a una victòria.