Els últims dies han estat pròdigs en anuncis econòmics, alguns més amenaçadors que altres. L'economia espanyola segueix creixent a bon ritme, però els números no quadren. El deute públic ha superat el 100% del PIB, el que ens col·loca en una situació arriscada de cara al futur. El deute d'avui són els impostos del demà i, per tant, el camí que fonamenta la pobresa relativa dels nostres fills i néts. El mix de deute, dèficit alt i envelliment demogràfic apunta cap noves retallades, més càrrega fiscal i, en definitiva, dècades d'estretors. La Comissió Europea ja ha advertit que el govern ha de fer ajustaments addicionals per valor de 8.000 milions d'euros que, per descomptat, afectaran la qualitat dels nostres serveis públics.
Mentrestant, els partits polítics s'embranquen en la seva llarga col·lecció de promeses electorals. De forma una mica irresponsable, Rajoy va anunciar al Financial Times que, si torna a governar, s'afanyarà a abaixar un altre cop l'IRPF. El PSOE, a través del seu portaveu econòmic, Jordi Sevilla, afirma el contrari, a saber: que s'establirà una nova taxa per sufragar les pensions, al mateix temps que es nega a reformar la Seguretat Social. Em temo, evidentment, que menteixen tots dos. Rajoy sap que els desajustos pressupostaris d'Espanya requereixen cirurgia major i no promeses irrealitzables d'estímul fiscal. Sevilla i el PSOE, per la seva banda, també són conscients que apujant només els impostos no s'equilibraran els comptes i molt menys a llarg termini. Els problemes són profunds; i la necessitat de solucions, també.
En el seu últim llibre, Poner fin al desempleo. ¿Queremos? ¿Podremos? (Editorial Deusto), l'economista César Molinas ens alerta de l'amenaça que plana sobre l'ocupació a mesura que avança la substitució dels treballadors per la tecnologia. "Cal plantejar-se que, d'aquí a deu anys, o cinc, no quedaran llocs de treball que no tinguin un component de creativitat important", va declarar fa uns dies en una entrevista a El País. "Desapareixeran els caixers de supermercat, que estan desapareixent. Desapareixeran els assessors fiscals... en el fons, tot el que té darrere aquesta gent és un full d'Excel. Llavors, de quins treballs hi haurà més demanda? Professors, perruquers, dissenyadors... gent creativa. Però gent creativa a nivell molt qualificat i ?menys qualificat". Per descomptat, la pregunta és com preparar-se per a aquesta creativitat, en el cas hipotètic que sigui possible fer-ho. I, al mateix temps, com s'aconsegueix un marc empresarial adequat per poder aprofitar els efectes positius de la nova economia? No és una cosa que es pugui solucionar en uns mesos. Ni en una legislatura.
Aprofundint en aquesta idea, Joan Rosell, el president de la CEOE, tornava a oferir-nos una altra de les seves explosives declaracions a l'assegurar que la noció d'una feina fixa pertany al segle XIX i no al nostre. En part és així. La globalització ha comportat un mercat també mundial de l'ocupació, de manera que qualsevol treballador del Primer Món competeix contra un altre d'Àsia, Àfrica o Iberoamèrica. Aquesta pressió empeny els salaris a la baixa i afecta la mateixa solidesa de l'ocupació. Alhora, la robotització de la indústria prossegueix a marxes forçades. No es tracta només dels caixers de supermercat, com suggeria Molinas, sinó de camps amplíssims del mercat laboral que es troben en vies de substitució: les cambreres de pis i la gestió dels fons d'inversió en borsa, els conductors de tren o, qui sap, si fins i tot els radiòlegs o els cirurgians... Per a l'historiador Yuval Noah Harari, aquest procés equival a una nova revolució industrial que provocarà l'aparició d'un sector equivalent al proletariat urbà el segle XIX i principis del XX. Una de les grans qüestions del nostre temps és què fer amb els treballadors que no tenen un futur professional clar. De moment, no hi ha una resposta ferma.
El futur a Espanya apunta cap a una pressió fiscal més alta, una gran disparitat salarial i un enorme atur estructural; tot això amb el rerefons de l'endeutament massiu, l'envelliment demogràfic i el canvi del paradigma industrial. Convé anar ja deixant de banda les campanyes electorals amb les vàcues promeses d'aquests dies i posar-se a treballar. La tasca és hercúlia.
