La veig cada dia de cada matinada, des de la meva finestra quan em poso a mirar si fa sol que al seu racó de la cantonada sempre plou. Amb el seu acordió que canta a la Mari Trini la seva tonada trista de Esta será mi casa. Li conec els seus ulls blau cel pàlids, tapats al darrere d'unes ulleres fosques que amaguen les seves tristeses ja de naixement.
Asseguda sobre els escalons de marbre del seu racó, la veig amb la seva safata buida de cartró fred a terra mentre m'espera per fer petar la xerrada. «El meu pare recollia cartrons i jo li arrosegava el carret fins un magatzem que li compraven amb calderilla». «M'estimava el meu pare i em deia que la meva mare un dia es va perdre en un registre policial en una casa de putes i que ja no la va tornar a veure mai mès... Mala gent, la guàrdia civil d'aquells temps...».
Es diu Pilar, ho diu ella perquè mai ha tingut entre les seves mans tremoloses un DNI que li digui el seu cognom, ni que li expliqui tant sols qui és ni d'on ve.. I cada dia escolto la seva història i em dóna la seva ma d'ungles pintades d'un vermell lluent i enfosquit, negre, més aviat. A mi em fa mal l'esquena i li suplico que no m'abraci tan fort quan petonejant-me em diu ufana que ella i jo som les més boniques del barri i les més intel·ligents i les més elegants i les úniques senyores. I jo, si no fos perquè jo sé bé que no ho sóc, sí que la veig a ella la més singular i fins i tot la més lúcida dins la seva anarquia militant contra el món que l'envolta.
I dit això torna a agafar i abraçar el seu acordió i canta i canta, penso que potser està mirant cap a on jo visc, entonant la Mari Trini, de Esta será mi casa, fixats el seus ulls d'un blau pàlid de mort en els núvols blaus, sense enveja, contenta de que jo en tingui la meva que ella mai voldria.
I sap ella, la Pilar, que és singular i única com tots els ésser humans que se'ns creuen, singulars i únics, en els nostres camins confortables. I que no saben que hi han milions com ells mateixos en tot el món. Com fent veure que no sap que el seu pare va violar la seva mare abans del seu naixement i que després va ser violentada, abusada per tots el homenots del seu poble. Com tots el milions de tantes germanes que com ella, viuen a totes les cantonades de totes les vides del gran univers que les ignoren i les acomiaden de les seves vides... deixant-les abocades a la sort de la dolça tonada de la seva música que li dóna de menjar.
I jo la deixo fins demà o demà passat, que em tornarà a explicar que de petita va passar fam, que en la seva joventut uns ?malànimes la van fer mare d'una filla que mai ha conegut i que com Ulisses només vol escoltar els cants de lluny de les sirenes que l'abracen i li calenten el cor. I jo estimo a la meva amiga Pilar i puc jurar que donaria la meva vida per ella i que encara si em quedés l'alè vital de vida fugiria més enllá per retrobar-les a totes elles, a totes les Pilars de l'univers per enlairar ben alt la seva senyera de la llibertat i tots els seus drets devorats per aquesta humanitat indigna de portar aquest nóm robat de la seva existència. Miserables els que passem de llarg i la mirem de lluny amb fàstic i angúnia i per no acabar amb totes elles en una cantonada de tots el barris del món per matar els seus somnis de tan famèlica esperança.
