Governar és desil·lusionar. Fins i tot als governants més honestos els és impossible complir tot el que els demanem els ciutadans. Als governs, els exigim que lluitin contra la pobresa sense enfrontar-se amb els rics, que afavoreixin els treballadors i que els empresaris tinguin beneficis, que ens facin totes les piscines, sales de concerts i camps de futbol municipals però que es gastin pocs diners i que siguin perfectes i enormes. És a dir, els demanem impossibles. I prometre impossibles és més fàcil quan no governes.

Per això a l'oposició és molt més fàcil il·lusionar. I quan més segur estàs que et quedaràs a l'oposició més falses promeses pots deixar anar. Però governar es escollir prioritats. I si un governant il·lusiona pel desig d'independència o per fer la revolució, o pel desig de canviar Espanya o promet una segona gravació de Jocs de Trons, s'arrisca a desil·lusionar. Quan més gran és la promesa, més gran la desil·lusió.

Donat que posar per davant un o altre sempre genera decepció, al final, aprendrem a confiar amb qui creiem que ens decebrà menys.