Un intel·lectual i estratega com Jacques Attali, que tinc en alta estima, mostra la perplexitat davant les causes del Brexit. I dels símptomes que assenyala. En dos articles recents al seu bloc constata que el referèndum britànic és un canvi ideològic important en la història d'Occident. Un gir a pitjor.

Tot i valorar que la democràcia està per sobre de tot, Attali adverteix del risc que s'agafi la consulta per sortir d'Europa com una escletxa per qüestionar «democràticament» qualsevol dret que fins ara era considerat com a irreversible: la mateixa democràcia, la llibertat de culte, la prohibició del treball infantil, l'abolició de la pena de mort... Diu Attali que «admetre que res no està garantit pot obrir una època com quan la raó i la llibertat van ser aixafats per la fe i el fatalisme».

En aquest sentit Attali fa una proposta que pot ser controvertida, perquè si se n'abusa també es frenarien possibles reformes progressistes. Proposa que quan el vot pugui afectar de forma important el destí de les generacions futures, no ha de ser pres per la majoria de menys del 60% dels votants. És a dir, amb una participació de més del 60% dels vots. En qualsevol cas, no qüestiona que, amb aquesta participació, guanya qui treu un vot més que l'altre.

L'obligació de participació vol evitar que una minoria electoral influïda per un caprici o una por momentània decideixi per a la majoria que no ha opinat.

En una altra direcció, Attali qüestiona l'abús del terme poble que fan les posicions populistes de tots els signes. Presentant el poble com a víctima dels polítics en general, dels funcionaris, dels mercats, sense matisar ni afinar, es creen les condicions per a moviments atzarosos. Però també és clar que el problema de fons és que a la globalització democràtica i de drets no ha seguit la globalització econòmica. I per això, hi ha la percepció que estem sota una dictadura dels diners descontrolats i, davant d'això, apareixen els populismes autoritaris i autàrquics.

La Unió Europea, que hauria d'haver establert un veritable estat de dret, ha preferit respectar la sobirania estatal en temes de drets i, en canvi, ha imposat criteris econòmics unificats parcialment.

Només en la moneda i el dèficit, però no en la fiscalitat ni la seva distribució intraterritorial i interclassista. Attali avisa que, sense un cop de timó, la UE pot esdevenir no més que una juxtaposició de nans governats per dictadors, que es matin entre si per unes engrunes d'una nova abundància que no arribarà. Aquest gir hauria d'adobar un projecte que promogui l'altruisme, contra les dues formes d'egoisme, que són la competència econòmica descarnada i el populisme polític. Fomentar encara més l'intercanvi entre les poblacions que no es limiti als Erasmus dels estudiants. La reindustrialització del continent per generar ocupació. I, d'una vegada, una política comuna de defensa finançada pels pressupostos comuns. No puc estar més d'acord amb el que diu Jacques Attali.