Em trobo ara mateix a la mateixa distància de Niça que de Madrid. Milions d'espanyols viuen més a prop de la Costa Blava francesa que de la capital del seu país de residència. L'eufemisme a la McLuhan que el terrorisme islàmic esborra les distàncies, es compleix inexorable en els seves últimes urpades. No s'acosta, és aquí. Si em refereixo als francesos colpejats com «ells saben ...», m'interrompen immediatament. «Per què parles en tercera persona?».
La Costa Blava és l'equivalent francès al litoral turístic espanyol. Presumir d'haver passejat per la Promenade des Anglais és més cursi que vantar-se d'haver pujat a la torre Eiffel. La silueta bombada de l'Hotel Negresco homenatja una Europa no només desapareguda, sinó de la qual cal dubtar si algun dia va existir. La premsa britànica abusa del genèric Nice attack, sense atendre al doble sentit del «bonic atac».
El simbolisme dels terroristes per Al·là és més eficaç a Niça que en l'11-S novaiorquès. L'atemptat es registra el dia de la Revolució Francesa, en què es va produir l'enlairament de les llibertats ciutadanes. Sota l'argúcia d'una religió, es tracta de retornar al medievalisme que l'Islam mai ha abandonat. Si el bel·ligerant Manuel Valls concedeix que cal conviure amb el terrorisme islàmic, tot està perdut.
París es resigna a una dolça rendició a casa, mentre derrota Isis a domicili en els seus feus de l'Iraq i Síria. Des de fa dos anys, els francesos pateixen l'equivalent a un assassinat diari a càrrec de l'islamisme radical. Amb l'agreujant que es redueix la finestra entre els atemptats, que semblen cada vegada més fàcils de concebre i executar. Queda dit que els assassinats en massa s'aproximen al país veí. Anomenat Espanya, i sense morts en nom d'Al·là des del 11M.
El principiant Steven Spielberg va explotar, a El diablo sobre ruedasDuel, la por abstracta que genera la persecució a càrrec d'un gegantí camió. I sobretot, amb un conductor desconegut. No s'equivocava Bush quan, després de la caiguda de les Torres Bessones, va convocar a la Casa Blanca als rectors dels grans estudis de Hollywood perquè li aportessin idees sobre la naturalesa de pròxims atemptats.
Hi ha una altra manera de llegir tot l'ante?rior, amb el ferotge escepticisme que Occident s'aplica fins i tot en circumstàncies extremes. Sense explotar l'horror dels deu nens morts ni convertir cada cop del terrorisme islàmic en una reedició dels funerals de Lady Di. Des d'aquesta distància difícil l'endemà d'un altre centenar de morts, s'observa l'evolució cap a l'atemptat indiscriminat en nom de l'Islam, però sense que sigui educat confrontar l'Islam.
La convivència amb els atemptats no és una resignada convicció del derrotat Valls. També Obama predicava que «Isis no és una amenaça global, el canvi climàtic sí que ho és». De quina pasta està fet aquest home.
