Divendres a la nit em vaig posar davant la televisió i vaig quedar, sincerament, impactat per la magnitud de la tragèdia que es cobava al PSOE, de fet no em podia treure del cap una imatge grotesca, ridícula. Una dona petita i decidida, desconeguda del gran públic, qui rodejada de micròfons anava cridant davant de la seu socialista del carrer Ferraz de Madrid : «La única autoridad del PSOE soy yo». Després es va saber que era la principal dirigent dels socialistes de la província de Sevilla. Després de dues hores esperant al hall, sense que seguretat la deixés passar, va abandonar l´edifici sense que quedés gens clar quin càrrec tenia. Col·lapsat pel to veneçolà de la situació (dit amb tot el respecte cap a aquest poble) vaig decidir que ja n´hi havia prou d´aguantar tot allò i em vaig posar a rellegir La horma de mi zapato, recull d´articles, entrevistes i cròniques futbolístiques d´una gran qualitat literària, escrites sota el pseudònim de Martin Girard pel director de cinema Gonzalo Suárez.
És un llibre, són uns articles, absolutament deliciosos i recomanables. Quan es van recopilar ara fa deu anys, qui llavors era el cap d´esports de El País, Santi Segurola, va demanar a Suárez que tornés a escriure, de tant en tant, de futbol i així ho feia amb el mateix pseudònim amb el qual havia escrit quaranta anys abans a la premsa barcelonina, fonamentalment als desapareguts diaris de tarda El Noticiero Universal i Dicen..., aquest darrer de caràcter esportiu i que amb el Tele Express, compràvem a casa. El segon marit de la mare de Gonzalo Suárez i amb qui va viure durant la seva adolescència i joventut era un mite de la història barcelonista. Ni més ni menys que Helenio Herrera, l´entrenador que va forjar el Barça de les cinc copes a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat. La darrera etapa en què fèrem els culers alguna cosa destacable fins l´arribada de Cruyff. Després l´any 1981, va fer una breu tornada a la banqueta del Barça als inicis del mandat del president Núñez. Fou llavors quan una tarda, de la mà del llavors president de la Confraria de Pescadors de l´Escala, Pere Ros Salart, un combinat del primer i segon equip del Barça, va jugar a la localitat costabravenca i abans d´un magnífic sopar al desparegut restaurant Ca la Nieves vaig fer una entrevista a Helenio Herrera, que encara trobaríem a l´hemeroteca del diari.
«HH», «el mago», sobrenoms amb els quals era conegut fou una mica precursor d´en Mourinho. Ell deia que li agradava rebre l´atenció de l´entorn, de la premsa, de l´afecció contrària mantenint la tesi que si es fotien amb ell deixarien tranquils els jugadors. La història del futbol reserva lletres d´or a dues de les seves frases mítiques que han sobreviscut el pas del temps: «Ganaremos sin bajar del autocar» dirigida a l´atemoriment psicològic del rival i «Se juega mejor con diez que con once», homenatge a la possibilitat que l´expulsió d´un jugador propi li donava per apostar per una tàctica ultradefensiva que era la seva predilecta i que l´afeccionat es veia obligat a acceptar, encara que fos a contracor, per les circumstàncies adverses. De fet el futbol reconeix a HH el paper de mestre i perfeccionador del catenaccio, que literalment de l'italià es tradueix com a forrellat i en castellà «cerrojo». Quan va marxar del Barça, als anys seixanta, Helenio Herrera va estar sis temporades força triomfals a l´Inter de Milà, apostant per aquest futbol tan destructiu del bon joc.
En aquells temps, Gonzalo Suárez li redactava els informes dels equips contra els quals havia d´enfrontar-se l´ Inter i que ell anava a veure la setmana abans. En realitat sembla que HH el que volia era tornar al Barça i va demanar en un moment donat al seu fillastre que li fes una gran entrevista exclusiva i la dugués a Julián Mir, el director de Dicen..., a qui vaig tenir el gust de conèixer. Per dissimular l´autor i la familaritat amb l´entrenador varen inventar un pseudònim amb el cognom de la seva dona. Així va néixer Martin Girard.
L´èxit de l´ entrevista fou tan gros que va encetar una llarga etapa com a articulista. El fet és que a mi la primera lectura del llibre em va captivar, no només pel tipus de literatura tan propera al nou periodisme americà sinó perquè sistemàticament Martin Girard insistia en la necessitat de començar el dia amb un cafè i un croissant, irrenunciables i amb certa qualitat perquè les coses només girin durant les hores següents. Exactament el que faig jo obsessivament cada matí.
Em vaig adormir amb la imatge d´un croissant que semblava dir-me : «yo máxima autoridad». Em vaig llevar i vaig encertar amb el cafè. Curt, ristretto, italià, sol. Un mal cafè t´espatlla l´inici del dia. Vaig anar pel tema del croissant. Horror. Desastre. Després de mesos de gairebé no dormir a Girona perquè quan fa bon temps ho faig a Llafranc vaig descobrir que els dos principals, diguem-ne, proveïdors del meu habitual croissant han fet que desapareguin les seves banyes característiques, part del cruixent (crac-crac ha de fer) i el fullat inicial abans del tendre interior. Això, senyors, ja no és un croissant. És una pasta. No entro en detalls, l'ensurt es tan gros, la decepció tan intensa, que esperaré unes setmanes abans d'una posició definitiva. Ho llegiran.
