Al Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya li va quedar un cert "mal gust de boca", perquè en J. A. Bayona havia triat "La Conxa" de Sant Sebastià en lloc de la Blanca Subur, per estrenar la seva lacrimògena Un monstre em ve a veure. Per refer-se, li ha muntat un "homenatge sorpresa" a la seva protagonista, Sigourney Weaver, en forma de reestrena de la pel·lícula que li va donar fama mundial, Aliens, i que -aquesta sí- Sitges havia estrenat 30 anys abans. I ho ha fet amb totes les conseqüències: han "tirat" una nova còpia en 35 mm de la cinta que han projectat tal com el Festival les presentava en aquell temps: al cinema Retiro (aleshores la seva seu principal) i amb traducció simultània. S'imaginen la senyora Weaver cridant com una boja per intentar salvar la nena Newt (Carrie Henn, una d'aquestes "nenes prodigi" i després oblidades de Hollywood) que havia escapat a les afilades dents dels monstres d'un planeta llunyà, i que una veu, femenina això sí, llegeixi en un to completament planer i sense ni un àtom d'emoció, frases com "agafa't amb mi, no deixaré que se t'emportin", tot veient imatges d'una violència i acció extremes?

Però, lluny de conformar-se amb això, el director del SitgesFest, Àngel Sala, també va voler superar la "decepció" del "seu" certamen, tot convidant al protagonista masculí d'aquella "mare de totes les pel·lícules de terror espacial", Michael Biehn perquè la representés. I més encara: va fer venir a qui fou director del Festival en aquell any 1986, Joan Lluís Goas, perquè fes el paper de màxim responsable de la projecció i que jo, que exercia de "mestre de cerimònies" de Sitges entre 1989 i 1994, fes de "presentador" de tot plegat.

Per sobreposar-nos a l'absència de la tinent Ripley i ara àvia, però que segueix salvant els infants dels "seus" monstres a les pantalles del món, en Goas va proposar al públic que omplia la sala de projeccions sitgetana, que celebréssim l'aniversari de la senyora Weaver, que s'esqueia justament aquella dia, tot entonant el Happy Birthday amb els mòbils encesos (encara no se ben bé per què!). I així va ésser: després d'assegurar-nos que li faria arribar la gravació, l'exdirector del Festival va aconseguir que el públic es posés dempeus i comencés a cantar. El que no m'havia dit, era que a mi em demanaria davant de tothom que fes, micròfon a la boca, de "veu cantant" d'aquell "cor de friquis" meravellosos. I així la màgia del cinema va fer que, 30 anys i 30 quilos més tard, em veiés convertit en una mena de Marilyn Monroe a la catalana que li canta l'aniversari feliç a la presidenta del seu cor.