que aviat que ens oblidem de les anàlisis complexes i ens abandonem a l'alegria dels dies, al frenesí mediàtic i al seu rum-rum de xafarderies i passions. El millor de l'últim Nobel de Literatura a Bob Dylan és la quantitat d'escrits, opinions i xafarderies que s'han publicat en els últims dies. Gràcies a això molts tertulians i columnistes s'han descarat. D'altres, els mitòmans del músic, hem conegut dades rellevants d'un dels paios més opacs de l'star system occidental. A Dylan, camí dels 80, tant se li'n donen les discussions sobre la naturalesa de la seva obra, «aquesta nova expressió poètica dins de la gran tradició americana de la cançó», segons l'epígraf justificatiu del premi redactat per l'Acadèmia sueca. Recordem que va excusar la seva assistència el 2007 quan li van donar el premi Príncep d'Astúries. Per una vegada, ens avancem culturalment.

En la formidable pel·lícula documental sobre la seva vida, No direction home, filmada per Martin Scorsese, el realitzador italoamericà construeix un gegantí puzle de gairebé tres hores i mitja de metratge, sense narrador en off, per aconseguir respondre a la gran pregunta que ha perseguit mitja vida Dylan: per què va decidir presentar-se amb una guitarra elèctrica al festival folk de Newport l'estiu del 1965 i tirar-se al damunt tota l'esquerra exquisida nord-americana? Un lustre després ho faria també Tom Wolfe.

En plena onada contestatària al règim intern dels EUA, tot just dos anys abans de l'incident de Newport, Dylan havia fascinat els intel·lectuals del Greenwich Village novaiorquès, seduint amatòriament la reina de la cançó protesta, Joan Baez, i cantant en directe el seu himne Blowin' in the wind davant milers de persones a la Marxa sobre Washington des del mateix púlpit en què Martin Luther King havia exclamat «I have a dream». I, de sobte, contracta un grup de músics desconeguts -Al Kooper al teclat, futura estrella del pop glam- per presentar-se atiant watts davant l'auditori més ortodox de la progressia política del seu país? Un, dos, tres? Amb el pas harmònic canviat? I comencen amb Like a rolling stone, la cançó que més nominacions al número u de tots els temps rockers ha aconseguit de totes aquelles classificacions top que han procurat revistes, ràdios i crítica acreditada en general. A Pete Seeger, vint-i-dos anys més gran, li va agafar un atac d'histèria, i mentre el públic xiulava al jove trobador escabellat, el mandarí dels folksingers va pujar a la part del darrere de l'escenari per desendollar els amplificadors. Seeger no ha viscut per veure coronat Dylan a Estocolm.

No direction home plana sobre la controvèrsia elèctrica de Newport. «Potser tenia raó», confessa Baez. Però quan la càmera interpel·la el mateix Dylan, aquest es mostra tan lacònic com en totes les seves compareixences públiques. No sap què dir o no vol. «Només sóc un creador de música», explica sense més retòrica. Dylan sembla fugir de la polèmica des d'aquell topada del festival folk. No hi ha biografies autoritzades, llargues entrevistes, confessions íntimes, ni d'ell ni dels seus cercles pròxims. La seva vida i la seva obra es recomponen diàriament per fragments solts. Fins i tot alguns dels seus matrimonis i fills han romàs molts anys en secret. Vet aquí el gran encert de Scorsese en el seu biopic.

Ara, la concessió del Nobel ha desencadenat de nou els nervis de nombrosos puristes. Una altra vegada el fantasma de l'ortodòxia. Donar el principal premi literari a un músic és poc menys que premiar la decadència de la lectura en favor de formes més senzilles d'assimilació cultural com la música o el cinema. Això diuen. O que l'Acadèmia ha obert una caixa de Pandora per la qual es colarà bona part de la cultura més popular i intranscendent... Després de Robert Zimmerman vindrà Leonard Cohen, i després Mike Jagger i les seves diabòliques majestats? El Nobel fet un colador, confós amb els Grammy...

No ho sabem, no som àugurs. Però no ha estat habitualment aquest el quefer tradicio?nal dels acadèmics suecs, molt donats a premiar el que és políticament correcte i compromès amb causes comunament acceptades en cada època. Ezra PoundJorge Luis Borges es van quedar sense guardó per les seves afinitats polítiques no acceptables. El Nobel de Literatura no sol premiar el millor ni el més popular o reconegut. Entre nap i col subratllen un gran escriptor, però en general busquen anar acontentant tothom una mica: un any a Europa, un altre a Amèrica, sense oblidar-se de l'Àsia i, de tant en tant, alguna literatura minoritària o perifèrica. Abunden els novel·listes, però mai es deixen enrere els poetes i, en menor mesura, els autors teatrals; assagistes o filòsofs, els justos (Bergson i Sartre en plena efervescència existencialista, i s'ha acabat), o Winston Churchill per les seves memòries i per la seva «brillant oratòria». Fins als anys seixanta cada lustre, més o menys, es treien un suec o escandinau del barret de copa, així que la llista de perfectes desconeguts és abundant: Eucken, Von Heyse, Von Heidenstam, Pontoppidan, Spitteler, Sillanpää..., incloent-hi al nostre Echegaray.

No conec ningú que hagi llegit mai Echegaray, tampoc a molts que s'hagin atrevit amb La malquerida, de Jacinto Benavente. En canvi, un servidor i bona part dels meus amics hem crescut amb els discos de Bob Dylan, i molts hem provat d'aprendre anglès motivats per entendre les seves cançons, però l'univers de Dylan està traçat amb massa fragments, silencis, evocacions personals, caos psicodèlic i fins i tot notes surrealistes. Poc se sap de les seves fonts literàries ja que es dubta fins i tot de la seva afinitat lectora amb el poeta gal·lès Dylan Thomas.