Vista en perspectiva, Octubre del 1917, la revolució bolxevic va ser la filla monstruosa de l'esguerro més gran: la guerra del 14. La indústria va molt per davant de la tecnologia política. Els combatents s'alimenten d'històries medievals; els canons, de projectils mai vistos. L'art avisa (làmines i teles s'omplen de bojos sofrents). Jules Verne descreu dels mateixos invents amb els quals intenta fascinar-nos. Els fills dels bons burgesos il·lustrats s'enrolen en la Legió abans de deslletar-se (Ernst Jünger). La tècnica no salva (la incredulitat es reedita en la següent postguerra: la d'Hiroshima i Nagasaki).

És cert que la Unió Soviètica va esdevenir un contrapoder -molt menys erràtic que la Xina- i que, per això, va empènyer, d'alguna manera, la millora de les condicions de vida dels treballadors d'Occident i dels habitants dels països emergents, però el balanç global no pot ser més malenconiós. Fins i tot després que els comunistes perdessin tot el seu poder: el capitalisme excremencial, el canibalisme com a fase superior del capitalisme, no només ha caigut en la temptació del tràfic d'esclaus a la primera oportunitat: amenaça d'arruïnar el planeta sencer amb acceleracions cretines, consums desaforats, residus sense gestionar, dominacions sense mesura.

Atès que en uns mesos serà el centenari d'Octubre 1917, caldrà anar pensant en aquestes coses. No cal plantejar-se (o sí) què hauria passat de produir-se la revolució en un país avançat com la Gran Bretanya o Alemanya: hauria passat el mateix, crec, res pot funcionar si no col·loca la llibertat en el centre del seu univers. O preguntar-se si, fora de perill de cercles internacionals, l'URSS o Cuba haguessin pogut tenir una deriva més acceptable: el partit únic, el que avança depurant, és una idea atroç, autolesiva. No pot funcionar de cap manera, em sembla, i encara que el món no hi és per ser explicat (tot i que cal intentar-ho) ni per fer-lo més just (tot i que cal mirar de ser-ho), com veuen no falta material per al debat.