Estimo Girona perquè Girona és un amable ser viu, proveït de matèria i esperit, de cos petri, esculpit en arquitectures, i d'ànima llegendària i històrica, que s'abraça al futur perquè traslladi a les vinents generacions les característiques que han definit la ciutat.

Representen la Girona matèrica els alçats plàtans de la Devesa, clavats al cel com obeliscs, els seus rius que, en una gran part de ?l'any, porten aigua adormida o que llisca suau, però esdevé lleugera i impetuosa, fins i tot, enaiguant, quan els ventres dels núvols buiden les càrregues en pluges torrencials i els rius es desborden i fan via pels carrers. La Girona de les inundacions que copia les fotografies penjades en els àlbums familiars, perquè la realitat sempre vol ser ficció, però mai la supera.

La Girona física dels edificis nobles, dels ponts que nuen carrers i camins, l'avinguda de Jaume I i la Rambla de la Llibertat, l'Onyar, la gran vena fluvial que baixa cap amunt, segons com és miri, i divideix la població en dues meitats, una, gloriosament envelleix, l'altre, creix presumida per fer-se cada dia més moderna.

Els barris costeruts i estrets que encerclen la Catedral també formen part de la Girona corpòria. La Catedral, aquest gran escenari mineral enlairat, aquesta immensa pedra vertical elevada, de paret tallada com un espadat, com un cingle basardós. La Catedral de panxa eixamplada, que segons conta la llegenda l'arquitecte que la va aixecar-la va creure que els murs, les parets laterals i els contraforts que sustenten la volta i el campanar no aguantarien i s'enfonsaria tot el temple. Cert o fals de generació a generació per tradició oral es relata que l'arquitecte desesperat va suïcidar-se. La seu resisteix ferma i no li han construït columnes interiors per apuntalar-la.

La Girona objectiva és la geogràfica, la monumental, l'ajaçada en la plana fèrtil del Gironès, però també l'enfilada en el turó, en les antigues feixes esglaonades i que el pas del temps hi edificà cases i carrers. Aquesta era la part més rocosa i penyalosa, erma, en els pendents hi conreaven vinyes i en les terrasses fruiters que no necessiten aigua, com les oliveres i les figueres.

La part espiritual de Girona ve demostrada per la capacitat emprenedora dels seus habitants, l'acollida atempta a la diversitat i als pensaments diferents i alternatius perquè si bé sobresurten uns clans familiars amb tendència a emparentar-se per mantenir el seu estatus, també hi ha la gent, les importants persones sense nom que han fet i fan possible l'avenir. Girona sense actors no seria res, però sense espectadors, tampoc, el que vivifica és que els rols siguin intercanviables.

Si Girona és una persona, Girona l'encerta i l'erra, perquè equivocar-se és humà. Si rastregem la llarga història trobarem ombres brutes, males sendes caminades, també hi trobarem dubtes i encerts lluminosos que ens enalteixen. Si anem al nostre passat més immediat, el que s'enceta amb el primer ajuntament democràtic, també ens adonarem de males decisions, però innegablement tots els alcaldes han sentit una gran estima i respecte per la ciutat. Tots van contribuir a embellir Girona, a promocionar-la i en la mesura que s'albirava la crisi van adreçar-la cap al món dels viatgers.

Girona s'immortalitza no sols en l'obra petrificada sinó també amb els seus homes il·lustres, i pel seu tarannà social obert. Aquella grisa i silenciosa Girona, la tímida i encongida Girona amb complex d'inferioritat causat per una Barcelona superba, ostentosa i dominant, ha deixat pas a una nova realitat gironina reconfortada en ella mateixa, orgullosa de la seva ciutat.

Estimo Girona, com si es tractés d'un familiar meu, un avi, una àvia o un amic molt volgut. Girona és una criatura vetusta, d'història llarga, que ha travessat vaivens i vicissituds, peripècies tràgiques com còmiques, bé, exactament igual que els sers humans que arriben a una senectut provecta i que els agrada recordar el seu passat tot reconeixent períodes pretèrits grotescos en els quals, moguts per la passió o per un cap políticament enderiat, s'embarcaren en situacions equivocades.

La ciutat conté moltes ciutats, la ciutat és un palimpsest de memòries solapades, unes ocultes sota d'altres i només són visibles les que sobresurten. Aquesta ciutat m'ha vist créixer; la meva vida laboral s'ha desplegat en els seus centres ensenyança i la meva activitat literària s'ha plasmat en els seus diaris i revistes. T'estic agraït.

Acabo l'article amb un imaginatiu escrit de la Montserrat Lacomba, enamorada de Girona, que participa en els col·lectius virtuals que la mostren en fotografies d'ara i d'abans i pengen càlides evocacions a la xarxa.

«La catedral de Girona és un edifici que m'imposa. La seva situació, al capdamunt de la gran escalinata i rodejada d'edificis molt a tocar, fa que no se'n pugui tenir una visió frontal ortogonal completa, al davant no hi ha una gran plaça o espai obert que permeti recrear-se en l'observació des de múltiples angles».

«Així doncs, arribes al peu de les escales pel carrer de la Força i de sobte apareix aquesta immensitat que et fa aixecar la vista i tirar el cap molt enrere. La façana de la catedral des d'aquest punt de vista i amb aquesta perspectiva, sembla estar esperant el moment just per elevar-se cap al cel, ?nosaltres som una petita engruna i potser un dia tindrem la sort de veure l'esdeveniment; m'agrada parar-me al davant i emportar-me una mica de la força que desprèn. La mare l'anomenava "la catredal" i de petita ja sabia que de "catredal" només n'hi ha una: la de Girona».