L'abstenció del PSOE és un mal menor, les conseqüències del qual resulten difícils de predir. S'endevina una legislatura curta i, de nou, sobreactuada pels diferents partits. Al final el PSOE ha acceptat l'inevitable, que és el pes de la realitat. Cal repetir-ho una vegada i una altra: la realitat constitueix una força crucial que admet, per descomptat, matisos. I és la riquesa de matisos que hem trobat a faltar en aquest absurd esperpent en el qual estem immersos des de fa nou mesos.
La realitat espanyola és ben coneguda: una part notable de la ciutadania ha decidit trencar amb l'estructura constitucional que ens vam atorgar al 78; uns per qüestions territorials (els nacionalistes) i altres pel desplegament d'un discurs populista d'extrema esquerra. Aquesta divisió en dos de la societat espanyola, perfectament discernible des d'un punt de vista generacional i geogràfic, té al seu torn una nítida representació a la cambra parlamentària, on el bipartidisme va quedar al desembre (i de nou al juny) fet miques. L'Espanya actual és ingovernable si no s'assumeixen uns pactes amplis i generosos, que poden resultar per a alguns ideològicament dolorosos. El dilema rau a on situar l'eix transversal d'aquest acord nacional: si en el valor plural de la democràcia del 78, liberal, europea i parlamentària, o en un altre model de representació política que es defineix a si mateix com més radical, que gira al voltant del dret a decidir en plebiscit i l'objectiu fonamental és acabar amb el que aquests partits denominen el «règim del 78». El debat dreta/esquerra, en canvi, sembla secundari a hores d'ara, ja que les possibilitats de pacte són limitades. Ciutadans actua com una falsa frontissa, necessària, però no decisòria. I els tradicionals aliats nacionalistes catalans s'han embarcat en un procés de ruptura amb Espanya que els impedeix influir a Madrid, segons havia estat habitual en la història del catalanisme polític. El PNB, més flexible en l'exercici del poder, compta també amb els seus problemes particulars al País Basc. La realitat ideològica del país s'ha transformat i és il·lusori pensar que puguem sortir indemnes d'una situació tan marcada per les contradiccions com l'actual.
El PSOE ha acceptat l'inevitable, encara que es tracti d'una abstenció pronunciada només en veu baixa. Hauria estat molt millor que no hagués renunciat a la política. Abstenir-se no equival a formalitzar una gran coalició ni garanteix res més que la posada en marxa d'un govern, el de Rajoy. La necessitat de servir amb la paraula, quan es manca de les forces indispensables per governar, exigeix ??a la vegada valentia i generositat i, sobretot, deixar de perseguir els interessos immediats. Al desembre, el paper central de frontissa corresponia als socialistes i no a Ciutadans. Era el PSOE que podia reclamar al PP reformes concretes i compromisos importants. La situació del país així ho necessitava, més enllà de les asfíxies pressupostàries concretes. Mesures d'higiene democràtica, d'exemplaritat pública, de cohesió social o de reforma electoral, per exemple. L'acord que el PSOE va signar amb Ciutadans suposava un bon punt d'arrencada. S'hi reconeixien alguns problemes candents i es proposaven solucions raonables. Com passa amb els pactes, no era un text que agradés a tothom -això és impossible en una democràcia parlamentària-, però plantejava un model de reformes creïbles i, en molts casos, necessàries. En aquell moment, era probable que la suma dels dos partits hagués pogut fins i tot exigir el cap de Rajoy o, almenys, imposar condicions dures al PP. És inherent a la lògica de les negociacions. No es va fer i es va renunciar a la política i la capacitat d'influir. La posterior declaració de Sánchez solemnitzant la negació de l'acord -«No és no»- constitueix un dels grans errors del ja exlíder del PSOE. Sense el PP, l'aritmètica es complicava fins a extrems insospitats i empenyia els socialistes cap a posicions crítiques amb el 78.
L'abstenció actual és un mal menor les conseqüències dels quals resulten difícils de predir. D'una banda, amenaça de trencar i debilitar encara més el PSOE. De l'altra, exemplifica la mediocritat dels partits i la seva incapacitat per liderar el canvi. Es preveu una legislatura curta i, de nou, sobreactuada per les diferents parts. Els temps seguiran sent difícils.
