En el moment d'escriure aquestes línies falten poques hores perquè, previsiblement, Mariano Rajoy sigui reelegit com a president del Govern, després de dos processos electorals i més de 10 mesos de paràlisi política. L'abstenció del PSOE (unida als vots de PP i C's) permetrà la formació d'un executiu popular, en minoria. Però, malgrat aquesta aparent debilitat, el debat d'investidura va mostrar que el líder del PP té la paella pel mànec.
En primer lloc perquè, qui es presentava com a alternativa al camp del centredreta, Ciutadans, ha quedat reduïda a una posició subalterna, aspirant només a modular les polítiques que procedeixin del Govern. Al davant, el PP tindrà la radicalitat de Podem, que, per la seva pròpia naturalesa i davant el lideratge actual (un agressiu Pablo Iglesias), pot capitalitzar el descontentament... però segueix sense ser percebuda com a opció governamental (entre altres coses perquè el gran mal de l'economia, l'atur, ha remès en els últims tres anys i mig -en baixar del 27% al 19%). Tot i que, sens dubte, el que garanteix certa tranquil·litat al nou govern és la precària posició de qui havia estat l'altre gran partit de la restauració democràtica: el PSOE. Sense lideratge, governat per una gestora i amb una clara divisió interna (visible amb la rebel·lió dels socialistes catalans, mantinguts al no a Rajoy, malgrat les ordres d'abstenir-se), necessita temps per reconstruir-se com a alternativa... sense que l'èxit d'aquesta operació estigui assegurat. Si el PSOE tingués la temptació d'obstaculitzar la governabilitat, Rajoy ja ha advertit que pot convocar eleccions en sis mesos i acabar d'enfonsar-los. D'aquesta manera, el líder popular podrà afrontar els principals reptes que té per davant (l'economia i el secessionisme a Catalunya) sense el luxe de la majoria absoluta, però amb pocs aclaparaments. De moment.
