L'altre dia vaig llegir una entrevista amb un d'aquests spin doctors que manefleja enquestes i xarxes socials, un tal Daniel Pink, que escrivia els discursos a Al Gore, i va donar una dada inquietant: 20 milions de dòlars costa convertir un paio a senador (d'EUA) i això que, sovint, no respon millor que un lampista polonès, que surt molt més barat. 20 milions de dòlars són, al canvi, uns 3.000 milions de les antigues pessetes (vostès perdonin que les meves referències continuïn ancorades en l'edat dels metalls). Els inversors reclamen, lògicament, el retorn de la inversió de la qual s'ocupa el polític en qualitat de lobbista i així comença un gran amor.
La manefleria a la rebotiga de la política enrojolaria de vergonya Lincoln i faria prendre les armes a Jefferson. Sens dubte. I això que encara no he parlat dels bancs i de la seva perfecta impunitat. Jo creia que la propaganda, amb els mitjans digitals, s'hauria abaratit molt, però ha passat el contrari: cal pagar als mitjans de tota la vida i cal treballar-se les comunitats de maniàtics en xarxa per afalagar-los amb els seus dos o tres temes obsessius i portar-los a l'atrapamosques. Molt edificant no sembla i per altra banda la llei sobre les despeses electorals és plena de forats. Intencionats: per sobrepassar qualsevol sostre que s'estableixi.
També va passar el mateix amb tota la legislació antimonopolis: laminada per presidents republicans i demòcrates ja no hi ha límits per a la possessió de mitjans informatius. I això passa en el cor de l'imperi i és que imperi i democràcia no casen, i sense colònies pitjor encara: acaben per colonitzar els seus propis ciutadans (i a nosaltres). Manera de producció asiàtica i el nivell de llibertats que es correspon: sota zero. Al Gore va ser víctima d'una tupinada dels Bush a Florida i es va resignar gairebé encantat: té molts diners. Aquí veus el paisatge urbà de les bicis carregades de panys i cadenes, com si fossin un desafiament a Houdini i comprens que el partit més votat sigui el PP.
