Ens hem fet -o ens han fet- tan addictes a les emocions fortes i a les apocalipsis d´estar per casa, que estàvem esperant els resultats del referèndum italià i de les eleccions presidencials a Àustria amb el cor en un puny. Des dels mitjans i des de les tertúlies ens havien arribat tenebrosos pronòstics sobre el futur de la Unió Europea si a Itàlia triomfava el «no» a la reforma constitucional que propugnava el cap de govern Matteo Renzi (centre esquerra) i a Àustria es feia amb la presidència de l´Estat l´ultranacionalista Norbert Hofer, en comptes de l´ecologista Alexander Van der Bellen. Dos resultats -s´interpretava- que sumats al Brexit britànic, al sorprenent èxit de Donald Trump als Estats Units i al previsible ascens de l´extrema dreta en les pròximes cites electorals europees dibuixen un panorama ombrívol que a bastants analistes polítics els recordava els atzarosos anys trenta del passat segle quan la crisi econòmica global va acabar propiciant l´arribada al poder, per via democràtica, de formacions nazis i feixistes.
No obstant això, la història ens ensenya que els processos de dominació política mai es repeteixen exactament encara que tinguin trets comuns amb els que hi va haver en el passat. A Àustria, per exemple, resultava inquietant que pogués accedir a la presidència de l´Estat un ultranacionalista com Hofer en representació d´un partit que havia estat fundat en la dècada dels 50 per Anton Reinthaller, exoficial de les SS. Però, al mateix temps, s´ocultava que aquest partit, evolucionant després cap a una relativa moderació programàtica, havia format govern de coalició tant amb conservadors com amb socialdemòcrates molt de temps, sense que ningú s´esquincés les vestidures.
Un comportament formalment impecable que es va veure confirmat amb el reconeixement cortès de la victòria del seu oponent Van der Bellen, amb qui va comparèixer davant les càmeres de televisió després de conèixer-se els resultats de les primeres enquestes. El que sembla una actitud molt convenient per a qui pretén aconseguir la victòria en les pròximes eleccions legislatives i vol oferir a l´electorat la cara amable d´un partit que es queixa de la campanya de la por que suposadament es va llançar en contra des de l´establishment (el mateix argument, per cert, que utilitza Marine Le Pen).
Pel que fa al clamorós no que l´electorat italià va donar a l´audaç Renzi l´anàlisi del resultat ja no és tan simple, perquè tenia en contra seu el Moviment 5 estrelles que encapçala el còmic Beppe Grillo, Forza Italia de l´inefable Berlusconi, la separatista Lliga Nord de Salvini i bona part de la gent del seu propi partit que el considerava un ambiciós sense escrúpols (la forma en què va defenestrar el seu antecessor en el govern, Enrico Letta, no s´oblida).
La proposta de reforma constitucional que sotmetia Renzi a referèndum representava la recentralització de competències des de les regions en benefici del cap de l´executiu i la dràstica reducció de poders del Senat. La majoria de la gent li ha dit que no i ha preferit quedar-se amb el text de 1948 que era un feixuc tallacircuits legal a qualsevol aventura totalitària. S´esperava que el «no» propiciés un enfonsament de les borses però la catàstrofe de moment no s´ha produït.
