Els vaivens de la Història beneficien algunes llengües i n'aniquilen d'altres. En general, les llengües afavorides van a cavall d'imperis, d'administracions i prestigis. Les llengües anorreades, en canvi, solen anar a remolc dels pobles bastonejats. Tradició i modernitat, en aquest tema hi juguen un paper impressionant. I la temperatura de l'amor propi hi és definitiva, perquè el certificat de llengua morta s'expel·leix quan ja no és la llengua materna de ningú.

L'any que jo naixia (1974), moria l'últim parlant de manès, una llengua cèltica. Des d'aquella efemèride fins al tombant de segle, van passar avall l'èuscar roncalès, el sirenik (idioma esquimal), l'ubykh (llengua caucàsica, a Turquia), el cupeño (llengua asteca de Califòrnia) i diverses parles australianes. En el que portem de segle XXI han mort, fins on tinc notícia, una desena d'últims parlants a tots els continents. Malgrat tot, també és veritat que de tard en tard es troben usuaris de llengües que es creien desaparegudes, ans no passen de rareses o dèries dominicals.

Jo no sóc gens alarmista pel que toca a la desaparició cataclismàtica del català. Cada any publiquem més de 10.000 llibres. Som uns campions idiomàtics a l'aiguamoix digital. Disposem d'un cabàs de mitjans de comunicació en la nostra llengua que, a més a més, és oficial a Andorra. A poc a poc incorporem lèxic nou. Cantar, robar, estimar i manar, escriure gramàtiques i comprar peix, les coses més normals del món, les podem fer en l'idioma d'Anna Gabriel. I el candidat socialista a presidir la República veïna, Manuel Valls, va néixer al barri d'Horta. Tenim molt de vent a la flauta, sí. Però que el català tingui salut no vol dir que no sigui una llengua arrilada. Quan jo era petit, per exemple, recordo que clavàvem un verb a cada acció, un nom a cada cosa. I ara més aviat diria que vivotegem. Quantes paraules hem deixat de fer servir?

Tuone Udaina va ser un sagristà que no es va moure mai de la seva illa natal, l'illa de Krk, a l'Adriàtic. Va ser l'últim parlant del dàlmata, una llengua romànica. De vell, sord i sense dents, va començar ser entrevistat pel lingüista torinès Matteo Bartoli, de manera tortuosa. Tanmateix, el 10 de juny de 1898, Udaina trepitjava la mina d'un anarquista i la recerca de Bartoli, la llengua dàlmata i el seu marmessor es van volatilitzar.

No hi ha prou mines per matar tots els parlants de català. És clar, no calen. Les velles maneres de dir es moren soles. Per això, si són de la meva corda, els demano que busquin el seu Udaina particular. Jo en col·lecciono. D'un temps ençà, tinc flaca per un meu veí, en Josep Maria Follia. Camina cap a la norantena i gira un català gens telefònic. Mantenim converses mirobolants, amb premi. Follia segrega una llengua rica, vivaç, d'un cromatisme monstruós. De vegades, sobretot si parlem del bosc, em fa l'efecte de sentir l'últim parlant d'una llengua antany memorable.