Quan ets petit, llevar-te amb un constipat de nassos però sense febre només vol dir una cosa: estàs fotut, sí, però no prou com per quedar-te a casa. Per tant, malgrat les teves lamentacions matinals afirmant que pateixes un dolor inèdit en la història de la humanitat, acabes anant a escola igualment i assegurant el bon contagi dels teus virus. Aquesta situació, però, no entén d'edats i és una de les poques que es mantenen intactes a la teva quotidianitat adulta. Et lleves amb una congestió èpica, moquejant i tossint, però la mala consciència i l'absència de febre et porten a decidir que has de sortir de casa i complir amb la teva rutina habitual. Hi ha, per una banda, el sentiment que ja no tens edat d'exagerar, i que al capdavall la feina que deixis de fer avui l'hauràs de fer demà; per l'altra, hi ha aquest estrany orgull que t'empeny a actuar com si no passés res, perquè tu pots més que els capricis virals i et negues a acceptar que un simple constipat et lamina totes les capacitats físiques i mentals. Però la realitat és que aquell nen que anava a escola igualment sí que tenia una resistència a prova de mucositats, perquè tenia el superpoder d'una curació més o menys raonable. Ara, en canvi, t'has tornat molt més terrenal i el cos, això que tractes amb la mateixa frivolitat que fa trenta anys, s'ha tornat un recordatori permanent de les teves limitacions. El mateix passa amb els cops o lesions musculars. Quan eres un marrec, queies i t'aixecaves amb una velocitat astoradora; ara, caus i sents el pes de centenars de pizzes i lactis oprimint la teva regeneració. El cas és que escric aquestes línies amb les orelles tapades, una tos desigual però emprenyadora i la pressió dels mocs convertint-me en un personatge de The Rocky Horror Picture Show. I he decidit que si acabava l'article voldria dir que no estic tan cardat i podré sortir de casa. Merda, l'he acabat.
