Dos senyors grans discuteixen, en català, al final del carrer. Quan passo pel davant, abaixen un pèl més el to. Però tot i això, m'arriben les paraules com un eco esclafit. En un moment un d'ells diu, en to tràgic: «això no es diu ara; però és així, quan hi havia en Franco, hi havia un ordre». L'altre li respon: «i això, a segons quina gent com li fas entendre, si no entenen les coses?». Tots dos semblen perplexos i dolguts alhora. Així devien començar les coses fa anys. El boc expiatori és el de menys. L'emigració, l'enemic exterior o interior, els que no pensen com tu.

En una Alemanya nazi arruïnada, que va fer un gran esforç de creació d'obra pública per donar feina als aturats, l'Estat estava en fallida de fet. No hi havia creixement econòmic real. La solució va ser la Guerra Mundial, i arramblar amb les reserves d'or dels països que ocupaven. De Dinamarca a Holanda, d'Àustria a Noruega, el primer que feien els nazis era obrir les portes dels Bancs Centrals conquerits i endur-se l'or. Quedar-se les possessions i els calés de les famílies jueves. Perseguir-los, culpar-los de tot. Els antialemanys, els causants de la destrucció del Reich. Després del cop d'estat fracassat a Turquia, 60.000 professors, periodistes, funcionaris, militars, intel·lectuals, polítics contraris als president-emir que els governa, Erdogan el magnífic, van ser empresonats. I les presons han quedat tan plenes de gent, que han deixat anar presos comuns per fer lloc als que en realitat interessen: els presos de les idees, que podrien capgirar el poder del nou Emir. El dictador tou d'Europa.

Tal com diu el pintor Goya, si el somni de la raó crea monstres, les crisis econòmiques en les democràcies poden provocar dictadures de ferro, guerres civils o quelcom pitjor. Que el fanatisme domini les decisions i manin aquells que en una altra època consideraríem folls. Tinguem-ho en compte quan algú menysprea per sistema la Constitució del 1978, que, entre altres coses, ha ajudat a donar-nos l'etapa de creixement i prosperitat econòmica més llarga de la nostra història. Però més enllà d'això, no hem tingut guerres civils cruels i terribles, intestines o larvades, ni espanyols fugits a l'estranger per les seves idees. Excepte la diàspora de bascos allunyats de la seva terra per la por i el terrorisme. Deia el savi periodista Indro Montanelli, pare d'un periodisme culte que estem perdent, que desconfiem de la gent que diu que dóna la veu al poble, perquè ells s'erigeixen en únics intèrprets del poble. Encara que no el representin o en representin una part. Ells són sempre el poble, de Juli Cèsar a Marc Antoni. Montanelli sabia que des de la Roma clàssica repetim el dolor, el fanatisme i la fam de poder. Fugin del fanàtic, perquè amb ell no existeix el debat d'idees. Tindríem la dictadura de les seves idees.