Em refereixo a les dificultats que troben avui acords de lliure comerç, estiguin ja en vigor o en procés de negociació, com són el NAFTA (Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord), el TPP (Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica), el Tractat transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP) i l'Acord Global Econòmic i Comercial (CETA) entre la Unió Europea i el Canadà. Trump es vol carregar els dos primers i també els dos últims, que afecten directament Europa, provoquen una forta oposició dels que tenen por que rebaixin els nostres estàndards o viuen angoixats per una crisi molt forta i creuen que destruiran més ocupació.

Per això és bo tractar d'aclarir les idees fugint de qui els anatemitzen amb quatre clixés i fan que els polítics fugin terroritzats de la seva mateixa menció. L'espai econòmic euroatlàntic concentra gairebé el 50% de la producció mundial de béns i serveis, el 30% del seu comerç (3.000 milions d'euros diaris) i manté 13 milions de llocs de treball a banda i banda de l'oceà. El moll de l'os de TTIP i del CETA es resumeix en lliure accés a mercats, harmonització regulatòria (que és avui la principal trava al comerç atès que ja queden molt pocs aranzels) i en uns tribunals independents d'arbitratge que resolguin les disputes entre empreses d'ambdues riberes de l'Atlàntic. La Comissió Europea creu que el TTIP faria augmentar el comerç en un 28%, 120.000 milions d'euros per a Europa i 90.000 milions per als Estats Units. La Universitat Complutense estima que crearia milers de llocs de treball a Espanya, que beneficiaria de forma molt especial les pimes i que en els primers cinc anys de vigència incrementaria el nostre PIB en 3,6 punts. I una cosa semblant passa amb el CETA, que es calcula que augmentarà els fluxos comercials un 25% i estalviarà 500 milions d'euros anuals als exportadors europeus.

Això no vol dir que no hi hagi problemes. El CETA ha entrat en fase d'aplicació provisional després de l'ensurt que ens va donar el Parlament de Valònia, tot i que encara ha de ser aprovat en els 27 parlaments nacionals. Pitjor van les coses amb el TTIP després de catorze rondes de negociació, ja que se l'acusa de retallar drets laborals; de perjudicar els petits negocis en benefici de les multinacionals; d'abaixar els nostres nivells de protecció al consumidor en alimentació, medi ambient o protecció de dades; i d'obrir els nostres mercats públics a la competència nord-americana sense una actitud equivalent per part seva. També se l'acusa de deixar a la intempèrie la nostra indústria cultural i de no incloure un capítol sobre energia que liberalitzi el seu comerç, perquè depenguem menys de Rússia o del Golf Pèrsic. I es critica el secret que envolta les negociacions, encara que sigui impossible discutir sota els focus de l'opinió pública. Gairebé res.

Totes aquestes objeccions, i més que sens dubte hi ha, són respectables i mereixen respostes individualitzades. Però l'objectiu essencial de desenvolupar el comerç és positiu sempre que ho fem bé. I això exigeix negociar amb fermesa i després sotmetre el resultat al debat de l'opinió pública i a l'aprovació o rebuig del Parlament, on ja hi haurà temps per criticar i canviar el que faci falta. El que no s'ha de fer és criticar el que encara no existeix, o advocar per rebaixar les expectatives i conformar-nos amb un TTIP menys ambiciós, ja que ens juguem el futur. Per això, les dificultats actuals són prova que es negocia bé i que es defensen amb força les respectives posicions, sense cedir a pressions. Europa no pot resignar-se a ser un racó oblidat del planeta i no serà construint murs com aconseguirem millorar els nostres nivells d'ocupació i de vida.

Avui contra el TTIP es concentren les pressions contraposades però coincidents de la ultradreta xenòfoba i proteccionista i de l'esquerra radical ecologista i antiglobalització. Entre ambdues ocupen el carrer i provoquen una tempesta de la qual els polítics fugen atemorits, sense valor per explicar que un TTIP ben negociat és necessari per reequilibrar en benefici de la conca atlàntica el desplaçament cap a l'àrea d'Àsia-Pacífic del centre econòmic del planeta. En tot cas Donald Trump tampoc ho vol i això i la proximitat d'eleccions a França i Alemanya ens porta a un ajornament a l'espera de temps millors, sobretot una vegada que el principal valedor europeu del Tractat, el Regne Unit, abandona la Unió Europea.

Aquests tractats s'han convertit en boc expiatori del malestar generat entre els perdedors d'una globalització que exagera les desigualtats. Però no és el proteccionisme el que millorarà la situació, com ja es va veure en la crisi del 1929, ja que ni reduirà les desigualtats ni crearà l'ocupació, especialment juvenil, que necessitem. La globalització ha fet disminuir les diferències entre els països (el 1960 EUA, Europa i el Japó disposaven del 70% del PIB mundial, mentre avui amb prou feines arriben al 50%), encara que també és cert que crea ocupació en uns llocs i els destrueix en d'altres. Però globalització n'hi ha hagut sempre i no és just culpar-la de tots els mals, ja que més ocupació destrueixen la robotització i els avenços tecnològics i a aquests tampoc hi haurà qui els pari. Per això desitjo que el TTIP no estigui mort, encara que quedi en hibernació a l'espera de temps millors i de dirigents a l'altura dels reptes, líders que dirigeixin i que no governin a cop d'enquesta d'opinió.