Als anys setanta, mentre la URSS -al cap i a la fi una gran potència d'escacs- anava menjant-se peces del tauler internacional, el mateix a Àsia (Vietnam, Laos, Cambodja) que a l'Àfrica (Angola, Etiòpia), l'imperi rival va descobrir altres formes de domini que no passen pel guany territorial o l'alineament ideològic. Roosevelt manava molt, però Eisenhower ja es queixava del complex militar-industrial. Kennedy o Nixon van ser molt més poderosos que Reagan. Es poden imaginar el que ha quedat per a Obama i Trump. No obstant això, els mitjans, com si tot seguís igual, segueixen referint-se a la Casa Blanca com el domicili de l'«home més poderós del planeta».
L'imperi ha mutat. Manté els seus atributs formals i té un himne i un poble instrumental o, millor dit, diversos als quals parasita -EUA, OTAN, UE- però el seu canvi de naturalesa no pot ser més radical i va ser una obra de ficció del 1979, Shibumi, de RW Whitaker, una novel·la molt entretinguda, la primera veu, que jo sàpiga, capaç de comunicar la transfiguració. Ho veiem a l'Iraq, al Congo, a Síria, a Líbia: no cal guanyar al camp de batalla, ni tenir un govern influït. De fet, és més productiu el caos: el preu oficial del petroli és de 40 dòlars, però l'EI, més necessitat de numerari, el ven per quatre. Les innombrables guerrilles africanes ofereixen el coltan amb preus a la baixa: mòbils més barats.
El conglomerat multinacional de l'energia, les armes i els grans diners (més el narco i els xinesos que procuren efectiu) escenifica el seu domini a Davos. Els Estats nacionals són, en efecte, una relíquia però, com a la Lliga, seguim bolcats en la baralla pels nostres colors, com si res. Els socialistes es tornen conservadors i els conservadors, feixistes.
S'al·legarà que els Estats serveixen a les classes dominants. No sempre: l'Estat francès va reduir els seus aristòcrates a la condició de cambrers de luxe. Els reis castellans executaven de tant en tant algun noble turbulent per a distracció del públic.
