Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta espanyola a càrrec de la «carpeta catalana», defineix molt clarament els límits de l'anomenada «operació diàleg» quan diu que els 46 ítems del memorial de greuges de Puigdemon a Rajoy són, en realitat, 45+1. 45 temes sobre els quals es pot parlar, i un que mai de la vida: abandoneu tota esperança. Aquest tema impossible és el referèndum d'autodeterminació. El PP hi ha posat una creu doctrinal i en això també estan d'acord socialistes, C's i una majoria de la població espanyola. Esperar que un nou tarannà del Govern central amb relació al «tema català» passi per negociar el referèndum és somniar truites. Si aquesta és l'exigència, ja sabem la resposta. El Govern català dirà que no es creu la voluntat de diàleg de l'espanyol i aquest acusarà el català de tancar-se en banda. Presenciarem una batalla dialèctica que no s'orienta a convèncer l'altra part sinó a incidir en l'opinió pública. D'això van les properes setmanes.
Si tots dos saben que l'acord és impossible, l'objecte de la batalla és fer aparèixer l'altre com a culpable del desacord. La declaració de Carme Forcadell en seu judicial ha sumat punts en el capítol de culpes del Govern central, i aquest intenta que la cimera sobre el referèndum s'anoti en el compte de tossuderies del govern sobiranista. El ministre portaveu, Íñigo Mendez, va carregar de tons negatius el concepte d'unilateralitat; era un comentari destinat al públic català que voldria solucionar les coses sense trencadissa. Francesc Homs reclamava al Congrés la creació d'un grup de treball sobre el tema català, que va ser rebutjat, i aquest és un punt de culpa espanyola als ulls dels catalans que insisteixen que cal parlar de tot. Els mateixos que potser no aprovaran l'absència de Puigdemont de la cimera de presidents autonòmics. Per què el PP es mou ara, i no fa dos mesos? Potser perquè no hi ha cap procés electoral a la vista, i creu arribada l'hora de liderar l'espai dels catalans no separatistes. Vol passar al davant de Ciutadans i del PSC, utilitzant a fons els avantatges d'estar en el poder. Vol ser la veu dominant en el discurs que acusa Junts pel Sí d'adreçar-se cap a un atzucac sota la influència de la CUP, i clama per una rectificació. Un discurs que té força seguidors potencials. Però la capacitat de maniobra dels populars té un límit: si transigissin davant el referèndum, se'ls menjarien a la resta de l'Estat.
