La política comença a ser un serial governat per les passions. Aznar trenca amb Rajoy; Iglesias viu els seus desamors amb Errejón i fins al PSOE es trenquen idil·lis com el que Zapatero mantenia amb el seu pupil Sánchez. Les parelles dels partits duren encara menys que les civils i religioses, pel que es veu.

El d'Aznar i Rajoy mai va ser un idil·li, certament. El primer representa més aviat el tòpic de l'espanyol baixet, moreno, amb bigoti i sempre irritat per la sospita que els seus veïns lliguen més que ell. És un líder resolutiu i home d'acció, encara que tampoc arribi a Steven Seagal de la política. Rajoy, en canvi, és inusualment alt per a la mitjana de talla dels espanyols i, per si fos poc, gasta un tarannà budista que consisteix a veure-les venir i de no acceptar urgències. És un gallec de Marca i calma, aparentment convençut que en situacions de crisi el més urgent és esperar.

Una parella tan dissímil estava condemnada al divorci gairebé des del dia següent a aquell en què el dit d'Aznar va ungir Rajoy com a successor. El de Pontevedra (que en realitat és de Santiago, per despistar) li sembla un tipus fluix i mig socialdemòcrata al de Madrid, que és més partidari del liberalisme aplicat amb mà dura. I així, entre retrets cada vegada més àcids s'ha anat marcint seu amor polític.

Bé és veritat que el demandant de la separació va exercir també al seu dia la blanor amb Jordi Pujol, a qui va concedir el comandament del trànsit a Catalunya i molts traspassos de poders a canvi que li permetés governar.

Potser es tracta menys de diferències ideològiques que personals, com correspon a aquests assumptes propis dels afectes. Simplement, Rajoy no li cau bé a Aznar: i tal ha de ser la veritable raó per la qual aquest últim ha decidit comunicar-li el final de les seves relacions.

Les parelles, ja es va dir, no solen durar gaire en un espai tan donat al vol dels punyals com el de la política.

Famosa va ser, per exemple, la que van formar Felipe González i Alfonso Guerra quan es repartien els papers de policia bo i policia dolent, així en el partit com en el Govern. El llavors president socialdemòcrata era la cara amable del PSOE, mentre Guerra s'ocupava d'escarnir amb la seva llengua bífida l'oposició.

Els dos líders de l'època àuria de la socialdemocràcia a Espanya van acabar tarifant, com sol succeir amb la majoria de les parelles. El que no obsta perquè la fórmula els funcionés de meravella mentre van estar al poder.

Falta ara per veure el desenllaç de la crisi matrimonial que travessen Pablo Iglesias i la seva parella política de fet, Iñigo Errejón, a Podem: un partit que no per casualitat té com a símbol un cor.

Molt és de témer que l'assumpte acabi de semblant manera a com han acabat les batusses entre Aznar i Rajoy o González i Guerra. Tant se val si es proclamen conservadors, liberals, d'esquerra o antisistema, totes les parelles que freqüenten el negociat del poder tendeixen a separar els seus camins en algun moment.

No passa res, és clar. Com a màxim, les notícies de la política passaran a ser el centre dels programes de xafarderia a la tele i, si hi ha sort, l'Hola i el Lecturas acabaran per introduir tan greus assumptes en les discussions de perruqueria. No tot ha de ser futbol i Belén Esteban, home.