Trump no enganya. Ha introduït el format hortera i les maneres agressives del seu reality show al despatx oval per a satisfacció pròpia i dels seus votants. Però no sols és estil, defineix per on anirà el seu mandat. Ens explica que Amèrica té el poder, que ell l´exerceix i, per tant, dicta les normes que hauran de regir el món dels homes i el dels negocis.

No ens ha d´enganyar la nostra incredulitat -tan acostumats com estem a les ambigüitats, metàfores i dobles veritats o mentides del llenguatge polític a l´ús- que sigui possible un personatge com aquest a la presidència dels Estats Units d´Amèrica. El sentit d´«Amèrica primer» i «tothom s´ha aprofitat fins ara d´Amèrica» no és altre que Trump no vol cooperar, vol cobrar. No és acceptable que els EUA estiguin endeutats i en declivi. Han sortit les fàbriques d´Amèrica? Que tornin, donin feina i paguin impostos -pocs- i vendrem a l´estranger. Tenim dèficit comercial? O ens compren o els encarim tant les seves vendes que les farem impossibles. No hi ha aliats, hi ha competidors i súbdits. I enemics: els insensats que no acatin el seu nou ordre.

No entén ni vol la Unió Europea. Una entitat sense exèrcit ni quasi diplomàcia. Una mena de gestoria que edita protocols comercials i estableix la normativa contable dels socis. La relació preferent transatlàntica, política, econòmica i de seguretat, la creu obsoleta perquè Rússia i el comunisme no són el perill militar i Europa ja no és la ­frontera. La frontera bèl·lica avui és al món musulmà. Vol parlar amb els europeus des de la preeminència i jugar amb les misèries dels veïns sobre de qui és el lledoner o la pomera de la partió. L´objectiu és que cadascú tingui la seguretat que es pugui pagar i uns tractes comercials favorables per Amèrica. Com menys pols autònoms al món, millor.

Aquí és decideix, doncs, el futur d´Europa. O entoma el repte, assumint la seva pròpia seguretat i reforçant els elements de cohesió política i econòmica avançant cap una estructura federal amb els estats que vulguin, o entrarà en definitiva decadència i fragmentació. La política de «campi qui pugui» o de «qui dies passa anys empeny» porta tothom a la irrellevància i a la marginalitat econòmica i política.