Es freqüent veure com les administracions, tant les locals com les autonòmiques o l'estatal, pledegen fins a les últimes conseqüències contra ciutadans que defensen els seus interessos particulars. En alguns casos, està justificat per l'interès general, però en d'altres és per un orgull sense fonament dels polítics de torn. A Girona, vam tenir el cas del xalet Tarrús. Aquests procediments comporten unes despeses. D'una banda, els polítics que governen pledegen amb diners de tots els ciutadans, mentre que el particular hi ha de destinar temps i diners de la seva butxaca. També entre tots els ciutadans paguem contenciosos entre diferents administracions públiques que, en molts casos, no serveixen per defensar els interessos de la col·lectivitat, sinó que són disputes purament polítiques o de caprici dels governants. Molts diners i moltes hores perdudes sense cap benefici per a l'administrat. Aquest és el cas del contenciós que mantenen la Diputació de Girona i la Generalitat sobre la propietat d'uns documents històrics de l'antic hospital de Santa Caterina i que també inclouen documentació del psiquiàtric i de l'hospici. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya haurà de determinar quina de les dues administracions ha de ser la titular d'uns fons que van ser dipositats a l'Arxiu Històric de Girona l'any 1985 amb un conveni de col·laboració que establia que la corporació els cedia al Govern català «en qualitat de dipòsit»; un conveni que també deixava clar que la Generalitat acceptava el dipòsit «respectant l'exclusiva propietat de la Diputació». En aparença, el propietari hauria de ser la Diputació de Girona, ja que era la titular dels tres centres (Hospital de Santa Caterina, Psiquiàtric i Hospici), però això, en últim terme ho haurà de determinar la instància judicial. Ara bé, el que més sorprèn, i hauria de causar perplexitat i indignació als ciutadans, és que dues institucions que al capdavant tenen polítics de la mateixa formació no siguin capaces de posar-se d'acord en un tema que no hauria de tenir cap dificultat negociadora, si aquesta existeix. I encara sorprèn més que la Diputació hagi hagut d'anar als tribunals de justícia perquè cap de les dues conselleries implicades (Cultura i Benestar) es van dignar en el seu moment a respondre els recursos d'alçada interposats per l'antic president de l'ens provincial, Joan Giraut. En definitiva, la Generalitat actua amb el mateix menysteniment que tant sovint es critica del Govern de l'Estat. La desconcertant actuació de la Generalitat és pel centralisme de voler tenir-ho tot? Per deixadesa? Per caprici d'alguns consellers o alts càrrecs? Una solució aparentment senzilla ha estat més de cinc anys encallada.