Llegeixo l'enèsima frase de motivació del dia -que els teus somnis siguin més grans que les teves pors- i no sé si riure o plorar. Si vols, pots; l'únic impediment ets tu mateix; guanyar o fracassar només depèn de tu: amb fugir de les xarxes socials no n'hi ha prou perquè les frases que ens han d'elevar l'esperit apareixen a tasses, calendaris, samarretes i sobres de sucre del cafè. Estem a l'era dels superpoders: podem fer tot allò que ens proposem. L'única pega és que no és veritat. I creure'ns-ho no ens ajuda a ser més feliços, tot el contrari: és una immensa font de frustracions. No és veritat que puguem fet tot allò que ens proposem: jo no podré ser mai una esportista d'elit perquè tinc gairebé quaranta anys, tinc una hèrnia discal i prou feina tinc a mantenir-me mig en forma. Igualment, no tothom té les capacitats per convertir-se en neurocirurgià ni tothom té habilitats de lideratge i hi ha persones que mai, mai de la vida, pujaran a l'Everest. I -atenció- no passa res. No ho podem tot, i no passa res.

Fer creure als nens que creixen el contrari és una falta de responsabilitat molt important. Es tracta de treure les màximes possibilitats de cadascú de nosaltres, és clar. I si tenim pors que no ens deixen avançar les hem de superar. Però tocant de peus a terra: és lògic que no podem fer tot allò que ens proposem només perquè ho desitgem. No som omnipotents, no ens surten ales només perquè hem decidit que ens ve de gust volar. I a vegades voldríem una cosa i ens hem d'aguantar.

Fa unes setmanes una amiga em va explicar un dilema ètic que últimament la preocupa. A la universitat on dóna classes hi té matriculat un alumne amb una discapacitat intel·lectual força important. Com que els discurs imperant és que si ens ho proposem podem fer tot allò que volem, la universitat ha decidit acceptar aquest alumne a uns estudis de grau i demana als professors que adaptin els materials i les proves. Ella, és clar, continua la línia que devia començar fa molts anys i li adapta tot allò que calgui. Però si és honesta, encara que li sàpiga greu acceptar-ho, la meva amiga sap que aquest alumne mai assolirà el nivell que demana aquesta titulació. Mai. No té les capacitats. En té unes altres de diferents, si cal podem dir que no són ni millors ni pitjors, però aquestes no les té. Estic convençuda que el respecte autèntic cap a aquest estudiant -i cap als seus pares- és ser capaços de dir no, això no ho pots fer. Però en canvi pots fer aquesta altra cosa -un cicle formatiu?, el que sigui- que faràs molt bé i t'agradarà moltíssim i seràs un bon professional i molt digne. La resta és caritat.

Per ser feliços necessitem conèixer-nos a nosaltres mateixos, és el primer pas. I això passa per conèixer les nostres limitacions. Cada època demana coses diferents i en moments de molta repressió segurament el missatge necessari és el de tu pots, endavant! Però ens estem excedint i ens toca posar el fre de mà: no, hi ha coses que no podem fer encara que vulguem. No, no podem tenir tot allò que desitgem. I no passa res!