Si no hagués estat per la iniciativa d'un ens aliè a la institució de la Justícia -la Confederació Intersindical de Crèdit (CIC)- els màxims responsables d'autoritzar l'engany que va representar la sortida a Borsa de Bankia se n'haurien anat «de rosetes», com se sol dir a Madrid. I dic engany perquè els costos d'evitar la fallida es van estimar en uns 15.000 milions d'euros, encara que pel que sembla el salvament ens ha costat als contribuents uns 22.000 milions.

Fa uns dies un analista polític i econòmic sostenia que el Govern central ja ha d'estar preparant un indult per si la cosa anés a més, però encara que això pugui semblar tan factible com inoportú, la realitat és que mitja dotzena d'alts càrrecs, del Banc d'Espanya i un de la Comissió Nacional del Mercat de Valors hauran d'acudir al jutjat a declarar en condició d'investigat, subtil i suavitzant manera amb la qual el govern va substituir no fa gaire l'anterior denominació d'imputat.

Sorprèn veure, i un se n'alegra, que cada vegada hi ha menys impunitat -encara que segueix havent-la en quantitat- en relació amb els delinqüents i presumptes delinqüents de coll blanc i delictes econòmics. Una gent fins fa uns anys intocable, hereus d'aquella beautiful people al capdavant dels mecanismes reguladors i supervisors d'aquests dos organismes tan rellevants com són el Banc d'Espanya i la CNMV. Organismes rellevants perquè d'ells depenen les garanties que els potencials accionistes de qualsevol empresa que surti a cotitzar en borsa no siguin enganyats si decideixen comprar accions. I en la sortida a cotització de Bankia, el 20 de juliol de 2011, precedida d'una gran -i atractiva, tot sigui dit- campanya de publicitat, sembla que va haver-hi més que enganys, amb la consegüent pèrdua de les seves inversions als qui se'ls va donar gat per llebre, dit amb el meu respecte als gats.

Els intocables i ben pagats dirigents del Banc d'Espanya van ignorar els informes i recomanacions dels inspectors a les seves ordres i no van impedir aquell desastre. Potser pensaven que seguien sent intocables. Perquè a Espanya s'han arxivat o desestimat incomptables expedients judicials quan l'encausat era un personatge ben relacionat o amb un cognom reconegut. I també hi ha hagut prescripcions sonades. I en els pocs casos que van avançar gràcies a algun jutge -i jutgesses- o fiscal tan valent com independent, després sovint apareixia un ministre de Justícia que es treia de la màniga un indult. I no parlem de sentències mai executades. Qui no recorda el cas d'aquells dos cavallers de cognoms molt ministerials i amb avantpassats en rètols de carrers madrilenys que es van fer famosos per les seves gavardines i per portar el mateix nom i que després van fer famoses les seves abandonades esposes que eren les que tenien el patrimoni i els diners?

Ara, gràcies al bon criteri de dues magistrades i un magistrat de la secció tercera de la Sala encarregada de temes penals de l'Audiència nacional davant un recurs de l'acusació popular representada per l'abans citat CIC, els personatges del Banc d'Espanya que van mirar cap a una altra part i no van assumir les decisions que havien d'haver pres vetant la sortida a Borsa de Bankia passaran la vergonya d'haver estat declarats investigats, d'haver d'asseure's en una banqueta i de respondre a les preguntes sobretot dels advocats de l'acusació popular, segur que menys suaus que les del fiscal. Vergonya que s'afegirà a la d'haver conegut que en la resolució es qualifica el seu comportament de «múltiples, bastants i concurrents de criminalitat». Dura paraula, aquesta de criminalitat.

Per tres vegades el jutge instructor va rebutjar cridar-los a declarar i solament ara per mandat de l'Audiència ho ha de fer i hauran de respondre a la consideració de «cooperadors necessaris» en el desastre de Bankia. Hauran d'explicar per què no van fer cas als inspectors, que al seu moment van deixar constància de considerar la sortida a borsa de Bankia un engany que ocasionaria enormes pèrdues a clients i a la resta de contribuents.

Ni els coneguts cognoms de l'exgovernador del Banc d'Espanya, ni el seu usual abreujament de noms i cognoms, ni l'exculpatori cor mediàtic del grup de premsa madrileny que en la seva edició del dimarts dia 14 d'aquest mes va donar una mostra més del que no és periodisme li han servit, aquesta vegada, per esquivar estar al centre d'atenció d'aquí i, molt especialment, de fora d'Espanya.

Els qui en el seu moment van prendre la iniciativa d'exercir l'acusació popular i després de recórrer el rebuig han guanyat una petita batalla, el resultat final de la qual està per veure. Però es mereixen l'agraïment de moltes persones. Començant pel dels accionistes enganyats i acabant pel dels contribuents que ens hem hagut de fer càrrec, entre tots, d'aquests 22.000 milions de cost del sanejament de Bankia. I he escrit cost, que no pèrdues, perquè de nen vaig aprendre que els diners ni es creen ni es destrueixen, simplement canvien de butxaques i de comptes corrents? alguns d'ells opacs i en paradisos fiscals.