Les ciutats són un capítol inesgotable de cultura. Només cal observar els aparadors de les llibreries per veure com els títols literaris tenen una llarga col·lecció referida a ciutats, barris, monuments, indrets, antics i moderns. Les ciutats han merescut uns incondicionals trobadors i pensadors. A gran visió una ciutat és una gesta de llibertat, una figura de convivència, un sediment de saviesa, una penyora de creativitat, expressions que surten als tractats sobre la ciutat antiga, la «polis» que deien els grecs, que d'aquí deriva el nom de l'art d'organitzar la vida, que es diu política.
Hi ha un enamorament de la ciutat. L'inrevés seria enyorar de viure enfilats als arbres i canviar de liana saltant, fent un crit gutural. A tot el positiu que té la ciutat per ella mateixa cal afegir-hi un referent: l'afegit de «ciutat educadora», que Girona s'enorgulleix de tenir. Però no es pot viure de renda i cal actualitzar els mereixements i atendre la seva pràctica.
Les ciutats canvien, com tots els éssers vius. L'ONU ha revelat en un estudi que en el segle XXI les grans capitals d'Europa passaran a segon terme al darrere de les seves germanes de l'Àsia i Amèrica Llatina. Tot el que viu, canvia, diuen, però costa de creure que puguin decaure les visites a Florència, al Louvre o al Tapís de la Creació; per més vaticinis que es diguin, un pessic de perennitat bé deurà planar a les ciutats que són reserva d'espiritualitat i estètica.
L'entorn urbà condiciona certa qualitat de vida. No s'esgota el concepte de ciutat convertint-la en vitrina d'un Partenó,una Torre Eiffel o una catedral única al món. Una ciutat és un col·lectiu humà, perfeccionant sempre la convivència. Els grans teòrics i enaltidors del concepte de ciutat ja els voldria veure què diuen quan les disfuncions es presenten, quan els inconvenients molesten, quan les queixes són inútils; llavors és quan la ciutat, la «polis» dels grecs antics i la política dels governants d'ara, llavors la ciutat ha de fer sorgir les seves reserves d'on sigui per recuperar confiances i harmonies. L'exemple de la fragilitat de l'harmonia ciutadana seria aquell motorista que pot sortir a la nit i fent un circuit urbà despertarà un vuitanta per cent de la població, i ho farà impunement. No es podran dir civilitzats aquells que només tecnològicament són avançats.
Algun pensador ja ha dit que cal tornar a l'educació, contra el procés d'«inducació» que patim sense gaires esperances de sortir del pou. Ja s'ha observat que ens servim de les noves tecnologies, totes, però no sabem entendre'ns entre nosaltres. Cal treballar l'educació. I aquí hem d'anar més lluny -retocant la cançó d'en Lluís Llach- hem d'anar més lluny dels arbres esplendorosos que ara ens enlluernen amb el títol de Girona ciutat educadora. No podem estar massa cofois quan, per exemple, els processos de participació ciutadana són tan oblidats, ni quan la fragilitat del respecte de passos de vianants és tan trepitjada, ni quan els discapacitats no són escoltats en la seva eterna lluita contra els escalons. Una ciutat i els seus ciutadans s'eduquen mútuament. Ni una ciutat serà educadora pel fet de penjar el cartellet, ni els ciutadans s'hi sentiran educats si no s'estableix un corrent d'assumpció de drets i deures. Tot ha d'anar venint, com un ideal, això si no l'atropella una bicicleta que circula per la vorera dels vianants.
