El món és ple de collonuts. No us penseu que és una afirmació en clau positiva, o de reconeixement de la vàlua aliena. No, per «collonuts» em refereixo a aquests éssers que es veuen a ells mateixos com la mare dels ous, que s'autoanomenen experts en alguna cosa -encara que mai no acreditin en què- i es passen el dia relativitzant o ridiculitzant les opinions dels altres, com si aquestes fossin errònies d'origen. No contribueixen a tractar els conflictes perquè prefereixen perpetuar-los, perquè viuen de la seva sistematització. El seu camp d'acció no es limita al comentari o a l'ocurrència, malauradament. Aquests «collonuts» es caracteritzen, per exemple, per la seva dualitat moral. Quan no eren ningú, es passaven el dia esquitxant d'irreverència el seu pas per tertúlies a les quals no estaven necessàriament convidats. Quan assoleixen una posició de poder, en canvi, es transformen en allò que abans criticaven, i sotmeten els que estan per sota seu a una capriciosa successió de canvis d'humor i imperatius qüestionables. Com si la jerarquia fos una qüestió d'imposició, i no de capacitat de coordinació. Això ho acaben extrapolant a tots els seus fronts vitals. Fixeu-vos-hi: quanta gent coneixeu que abans predicaven sobre les injustícies d'aquest món i ara, per contra, tenen una opinió desmenjada sobre els mateixos temes? Aquests dies, amb clams com els dels refugiats, els deveu haver vist execrant discursos relativistes, perquè insisteixen a veure la consciència col·lectiva com una anomalia conjuntural. Actuen amb la convicció que qualsevol cosa que diuen té una transcendència inèdita en la Història. Els importen un rave les causes col·lectives perquè, al final, les consideren un placebo per al ramat, que s'equivoca per definició. Però preneu-vos-ho bé: ara que han descobert set planetes com la Terra, segur que hi podrem anar sense els collonuts. Perquè ells, al capdavall, ja creuen ser els amos d'un món: el nostre.
