Corre per internet, el calaix de sastre de petites meravelles i paranoies delirants, el testimoni d'una mare després de l'aniversari de la seva filla. La dona explica que, tenint la nena quatre anys, encara no ha caigut en la bateria de cupcakes, com se'n diu ara a l'estil modern de les magdalenes de gustos, però sí en el castell inflable. I també caurà la visita a EuroDisney. I es pregunta fins a quin punt, l'autoobligació de les mares de fer cada any una festa més grossa que l'anterior, té sentit.

Els convidats d'aniversari d'abans de l'era consumista eren els familiars i amics propers que disfrutaven, en companyia, de begudes refrescants, pastissos casolans o comprats en la pastisseria del barri, i no aplegaven pallassos, perdó, clowns infantils, animadors de jocs i virgueries actuals. Per no parlar de la rècula de regals, disfresses i andròmines tecnològiques dels petits. Hi ha una dèria per fer que els nens gaudeixin sempre. Quan l'avorriment forma part de la vida. D'ell neix la imaginació, les ganes d'experimentar i descobrir: la força interior de les persones. No deixem als nens avorrir-se, diu la senyora. És cert. I explica que, a casa seva, quan s'avorrien, la mare les posava a ajudar a casa i a fer mil històries útils.

Per Nadal, que ara la campanya comercial gairebé comença a l'octubre, no era tan fort el bombardeig d'anuncis televisius amb les joguines de moda, i no existien els canals de joguines del Youtube. Els nanos tenien pocs regals, carbó comestible, roba que passava per tots els germans, xocolatines i pastilles Juanola. I la nit de Reis es vivia amb tanta il·lusió, quan, a tocar la finestra del menjador, deixaves llet i galetes perquè mengessin els Reis Mags i els patges, cansats del llarg viatge de l'Orient. Les mares no eren especialistes en manualitats, ni es mataven fent pastissos de colors llampants. Hi havia batalles de coixins a les habitacions infantils, amagatalls meravellosos sota els llençols, jocs en grup a les tardes mandroses d'estiu, i a les nits dolces, els veïns de poble sortien amb la cadira a l'exterior, a prendre l'aire. Miràvem Barrio Sésamo, Bola de Drac, l'Orzowei, la Heidi i el pobre Marco. Els vailets jugàvem. Estudiàvem. Ens avorríem i somiàvem. I els pares no volien ser els grans amics o els animadors eterns de la festa, no posaven tanta pressió en nosaltres, ni es pressionaven tant ells mateixos. Hi havia poques activitats extraescolars. Els pares, com abans els seus pares i ad eternum, demanaven un futur millor per a nosaltres, i tiraven endavant el millor que sabien, amb les eines que tenien, i sense la pressió de les modes.