En diuen populistes, però segurament els encaixarà millor l'atribut de telegènics. Ho va ser Silvio Berlusconi, que fins posseïa canals de televisió; i ho són ara l'americà Donald Trump, l'espanyol plurinacional Pablo Iglesias i l'italià Beppe Grillo, que és còmic i per tant el més professional de tots. Estem davant del triomf de la teledemocràcia, sistema pel qual el poble elegeix els seus representants amb el comandament a distància de l'aparell.
Uns són d'extrema dreta, els menys d'extrema esquerra i tots d'una extrema simplicitat en els seus plantejaments. És natural. La televisió no admet discursos llargs ni idees elaborades que espantarían al públic. Resulta molt més útil a efectes de comunicació un bon eslògan acompanyat d'un vistós cop de serrell o de cueta mentre el líder mira a la càmera.
Trump, el de més èxit per ara, va ser criat als pits de la televisió, en la qual va exercir les seves dots de presentador, actor de reality shows i organitzador de concursos de misses amb gran èxit. Lluny de restar-li credibilitat, aquestes frivolitats li van proporcionar una dilatada fama que potser expliqui el vot de les desenes de milions de televidents que el van alçar a la presidència de l'imperi.
El que realment importa és sortir a la tele i quedar bé a la pantalla, més que les agudeses que un pugui deixar anar al plató. Això venia a suggerir aproximadament el professor Marshall McLuhan quan fa un piló d'anys va teoritzar que el mitjà (de comunicació) és en si mateix el missatge.
Conscients d'això, els líders de l'actual teledemocràcia viuen gairebé acampats en els estudis per garantir-se l'aparició en els programes de matí, tarda, nit i late night. Els rèdits que obtenen després a les urnes compensen sobradament aquest esforç.
La remuneració, no petita, es taxa en escons, en alcaldies, en subvencions i, per dir-ho resumidament, en poder. Els més afortunats arriben fins i tot a guanyar la grossa de la presidència dels Estats Units; però ja se sap que en aquest enorme país és costum fer-ho tot en gran. Aquí, a les províncies transatlàntiques de Washington, els teledemòcrates han de conformar-se de moment amb premis menors.
Sorprèn si de cas que sigui la televisió, tant vista com la tenim, la que decideixi a aquestes altures del tercer mil·lenni qui és qui mana al planeta. Més que vots, el que busquen ja els polítics és share i quota d'audiència entre l'electorat. Seixanta-dos milions de televotants van donar el comandament a Trump als Estats Units, però tampoc són menyspreables els cinc milions que va obtenir Iglesias a Espanya, els 8,6 milions de Beppe Grillo a Itàlia o els sis milions i mig del Front Nacional de Marine Le Pen a França.
L'anomenada nova política és, en realitat, un anacronisme. Molt tuit, molta xarxa social i molta modernitat tecnològica a nivell d'usuari, però el que de veritat ha catapultat els seus promotors -digueu-ne Trump, Le Pen o Iglesias- és un mitjà tan vell com la tele. Aquí és on ven al públic tota mena d'ungüents i solucions miraculoses de telebotiga que inevitablement acaben per xocar amb la molt menys telegènica realitat. Com que el mal ja està fet, només queda demanar que Trump ens agafi confessats.
