La tarda del dia 1 quan estic repassant el darrer article de l'arquitecta i exregidora Itziar González «Els fruits del ginjoler» dedicat a la desapareguda Isabel Núñez i a la seva lluita per salvar aquest arbre bicentenari del carrer Arimon, una amiga m'avisa, molt sorpresa, gairebé estranyada, del Pritzker concedit als arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. Per una desmesurada associació d'idees penso en la meravellosa pista d'atletisme de Tussols Basil driblant els grups d'arbres que es mantenen estalvis i aixecant les crítiques de l'ortodòxia dels estàndars geomètrics federatius, per a qui tot són noses.
Poc temps després una periodista em demana una valoració del premi. No m'és fàcil essent com sóc tan devot de l'humil savi Álvaro Siza, que els ha precedit en l'honor. Esbosso, però, des de l'enorme distància d'un exercici professional molt lligat a la quotidianitat i al servei públic, unes reflexions d'urgència:
No és una feliç casualitat, ni és flor d'un dia. El coneixement aquí ja hi era amb les crítiques raonades i les enveges inevitables incloses. Vegeu sinó la web d'Arquitectura Contemporània de Girona, que vam posar en marxa des del COAC, on RCR és un dels estudis que acumula any rere any més premis i mencions, i pensem també en àmbit català o peninsular en els FAD i les biennals, inclosa la presència a Venècia.
És ara, doncs, ni més ni menys, el reconeixement finalment universal a un llarg i dens recorregut de vint-i-cinc anys d'exercici fet amb una coherència disciplinària progressivament i tossudament amassada amb el resultat de l'elaboració d'un llenguatge propi i reconeixible.
Amb una reduïda paleta de materials s'han fet un alfabet que porta al límit la força genuïna del taller industrial, el foc, la farga de Vulcà, i la pedrera, i les cortines de sorra fosa en làmines de vidre. Treballen amb matèria real i consistent, gens virtual, sotmesa a la destil·lació alambicada de l'intel·lecte. En resulten obres que interpelen el lloc amb la força de la passió, amb misteri, mai d'una manera fàcil ni complaent, sense esquivar conflictes de vegades cridant-los, allunyant-se volgudament de l'eficàcia «professional» en el sentit pervers que també pot tenir aquesta paraula. Jo hi veig una comunió monàstica amb la natura, rica però austera, mínima i solemne, predicant significants emocions. Els successius projectes es parlen entre ells, fent una llarga trena des de la pista d'atletisme de Tussols Basil i la bassa de can Trinxeria de principis d'aquest segle fins a les més recents carpa de les Cols, Lira de Ripoll i museu de Rodez, tot passant per la biblioteca i casal de l'eixample de Barcelona, les caves de Bell-lloc, i el propi estudi a l'antiga fundició Barberí de la dècada anterior, per citar només una reduïda selecció dels que a mi més m'interessen.
El jurat del premi Pritzker ho ha raonat molt agudament en una perspectiva d'abast mundial: Meravellosa i reconfortant resposta, local i universal, a la crisi social i cultural amb la qual s'està vivint la globalització. Profundament connectats amb els peus (i amb el ventre! ) a les arrels i el paisatge del lloc però amb els braços (i el cervell!) oberts al món.
Mentre ho llegeixo sento l'eco dels jardins japonesos que ressona... enmig de la Vall de Bianya.
