La definició més senzilla i entenedora del que és l'amistat és aquesta: afecció d'una persona envers una altra, nada d'una estimació i benvolença mútues, més enllà dels lligams de sang i de l'amor sexual. Etimològicament, amistat ve del llatí amicitia i significa estima pura i desinteressada per una altra persona, independentment de l'edat, de la raça, de la classe social i del gènere.

Molts filòsofs, especialment en el període antropològic dels grecs clàssics, han escrit pàgines precioses sobre què és l'amistat: Sòcrates en veu de Plató, Aristòtil, Epicur etc. Però molts altres pensadors com Sant Tomàs d'Aquino o Voltaire també s'ho han plantejat.

Al llarg de la meva existència he debatut aquest tema amb companys i companyes i quan exercia de professor de Filosofia el plantejava als alumnes i sempre suscitava grans discussions, especialment quan es qüestionava si l'amistat és possible i sincera entre nois i noies. Les alumnes es mostraven reticents a acceptar com a «amics» els joves, en canvi aquests ho volien ser, però elles no se'n fiaven massa, intuïen que amagaven intencions espúries, cosa que alguns d'ells admetien.

Tanmateix sí que vaig veure, en aquells anys, bones amistats entre alguna noia i algun noi, curiosament, molt feminitzat. La majoria dels adolescents afirmaven que la socialització rebuda actuava com un prejudici separador i d'allunyament entre ambdós sexes. Les famílies presentaven als nens l'amistat com un valor positiu i preuat, els agradava que formessin part d'una bona colla d'amics, en canvi en l'educació rebuda per les nenes l'amistat no estava tan remarcada. Si avaluem les joguines masculines (inclús els jocs de carrer d'abans) ens adonem que són per ser compartides i per fer un aprenentatge social en grup a voltes competitiu, a voltes solidari. Per contrast la majoria de joguets per a les nenes tendeixen a la individualització, a que la nena jugui sola, sense companyia.

No van tenir massa èxit les joguines «unisex» i la joguina tradicional feta amb materials moderns perviu. El nen i la nena separats des de petits en els esbarjos, en els estris lúdics i per l'educació familiar provocava aquesta malfiança recíproca entre els nois i les noies. Recordo una experiència molt significativa com a professor: algun curs a classes d'ètica s'havien format grups només amb noies, extraordinàriament participatives i xerraires, fins explicaven lliurement, sense repressions, intimitats molt personals, però la simple presència d'un noi a la classe les coartava i restaven prudents, cauteloses, i mesuraven molt les paraules perquè se sentien observades i temien ser ridiculitzades perquè els joves a aquesta edat solen ser molt cruels i les adolescents amb un control més empíric de la realitat els donen quaranta voltes, per això les alumnes preferien els nois més grans i no les criatures que s'asseien al seu costat.

Crec que a la vida he tingut un bon amic dins d'un bon grapat d'amics. Els amics que m'han acompanyat al llarg del temps sempre han estat molt relacionats amb la feina de professor, amb les aficions personals de tipus literari o artístic o amb el context social en que em trobava, per exemple amics del col·legi, de la universitat, d'Arbúcies, de Formentera, etc.

De petit, els nens de la colla del carrer, en el col·legi, estudiants, durant la mili, soldats del quarter, mentre era un actiu treballador que feinejava en els instituts d'ensenyament, professors i professores i compatibilitzava aquesta amistat amb una relació d'afectes amb artistes, escriptors, poetes i periodistes pel fet d'escriure en el diari o d'anar plegats a veure exposicions.

No m'he integrat mai en cap club, en cap associació esportiva, excursionista, d'albiraments d'ovnis, de pràctiques religioses, místiques, esotèriques, ni futbolístiques. Tampoc he tingut cap amic messiànic. He desenvolupat amistat verdadera amb persones incultes, molt eixerides, de les quals he après el que cap llibre em podia ensenyar, relacionat amb la natura com amb la condició humana, he mantingut bona amistat amb persones molt cultes, adornades de títols acadèmics, i m'han ensenyat a estimar la cultura, en particular els orígens del saber humà.

No he tingut mai cap amic que cregui en els horòscops, amb arbres astrals, cap m'ha dit que reencarna un avantpassat famós. No voldria mai un amic que no agafés els bolets comestibles del bosc, que es dediqués a contemplar durant una llarga estona les postes de sol o que malparlés de l'art, del cinema, de la literatura. Tinc amics i amigues que no en parlen, d'aquests temes, tampoc en maldiuen.

He gaudit d'un gran i bon amic, l' Emiliano Fernández, professor de Literatura espanyola nascut a Gijón. A l'any 1981 em va telefonar per dir-me que faria classes a l'institut d'Amer, del qual jo era director. Va triar plaça per aprendre el català i conèixer els catalans sense prejudicis. Com que em semblà un bon jan i molt llest, el vaig convidar a romandre a casa, mentre buscava un pis prop de la feina.

Va anar creixent l'amistat, jo admirava el seu tarannà de persona lliure, que viatja per tot el món amb una motxilla. Parlàvem de llibres, de cinema i política. Tenia un refinat sentit de l'humor, i si bé militava en el PSOE acceptava les crítiques. Anys després tornà a Gijón, deixàrem de comunicar-nos i segueix publicant poemaris i llibres literaris.

El refranyer català és molt ric en dites sobre l'amistat. «En les enfermetats es veuen les amistats», «L'amistat a una banda i els interessos a l'altra», «Amistat per interès, no dura perquè no ho és», «És doblada la maldat que es fa en senyal d'amistat». El més conegut i popular és aquest: «Qui diu o canta veritats perd les amistats».