El passat 3 de març es va celebrar el jove Dia Internacional de la Vida Silvestre, o de la Fauna, o de la Naturalesa, que amb tan diferents significats s'aplica la paraula anglesa wildlife segons el context en què es troba. És un jove dia internacional perquè va ser creat el 2013 per les Nacions Unides en relació amb la Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres. Signe indubtable de la cada dia major consciència de bona part dels éssers humans que hem de respectar els animals salvatges en el seu mitjà natural. Per això, molts països han posat límits a la caça major quan no l'han prohibit.

No obstant això, una cosa són els dies commemoratius i les lleis i una altra molt diferent la realitat que es viu en diferents parts del món on se segueix practicant aquesta activitat. A Europa oriental, per exemple, segueix havent-hi acollidors de caçadors d'altres parts del món -entre ells alguns coneguts espanyols- que poden permetre's el luxe de pagar -o que un tercer les pagui per ells- quantitats considerables de diners per gaudir assassinant indefensos elefants, una de les espècies en elevat risc d'extinció.

Més enllà, el centre i sud del continent africà és la major destinació de caçadors de rinoceronts i elefants. Perquè a més dels qui van de caça per la seva vanitat d'haver assolit caçar-los, en els tres últims anys han proliferat els professionals furtius que acudeixen a la recerca dels ullals d'ivori d'elefant per a col·leccionistes i de les banyes de rinoceronts, la queratina dels quals per a molta gent d'Àsia conté suposades bondats medicinals. Per tot això creix el mercat negre, amb grups organitzats de caçadors furtius que no s'immuten assassinant animals indefensos, esquivant -o subornant en alguns casos- els rangers encarregats de la vigilància i protecció i que proporcionen la cobejada mercaderia als traficants.

L'increment de rinoceronts assassinats a Sud-àfrica -on viuen el 80 per cent de tots els que hi ha al món- ha augmentat de manera escandalosa. Reprodueixo les xifres pel seu valor comunicatiu: 36 el 2006, 13 el 2007, 83 el 2008, 122 el 2009, 333 el 2010, 448 el 2011, 668 el 2012, 1.004 el 2013, 1.215 el 2014, 1.175 el 2015 i 1.054 el 2016. Han estat 4.448 en els últims quatre anys a un ritme de més d'1.100 anuals. Paradoxalment, són els anys posteriors a aquest Dia Internacional de l'ONU. A Sud-àfrica romanen uns 18.000 de la varietat blanca i 2.000 de la negra. Als assassinats cal sumar els rinoceronts desapareguts de mort natural o per l'extrema sequera, segons el ministeri d'Assumptes Mediambientals, que eleva a uns 3.000 el total de rinoceronts morts el 2016.

Un problema afegit no resolt és que mentre es conté el descens del nombre d'animals caçats furtivament a les zones amb major vigilància i protecció -parc Kruger i Mpumalanga- augmenten per sobre del 10 per cent a les zones menys vigilades, amb un màxim percentual d'increment del 38 per cent a KwaZulu-Natal. Per unes i altres causes, cada dia que passa augmenta el risc d'extinció d'aquests grans animals l'esperança de vida dels quals -quan no és segada per una bala- se situa entre 50 i 60 anys.

Un retrat robot i perfil estandaritzat dels caçadors furtius indica que van en grups de fins a quatre components, vesteixen roba lleugera -texans i samarreta-, calcen sabatilles esportives o sandàlies, porten motxilles amb aigua, pa i llaunes de peix en conserva i utilitzen rifles de precisió amb silenciador, matxets i destrals. Molts d'ells han pertangut a organitzacions militars d'elit, i d'aquí els seus silenciosos i hàbils moviments sobre el terreny -sempre de nit- i la seva bona punteria. El 2016 van ser arrestats uns 680 encara que es desconeix si van arribar a ser jutjats.

Que la caça major furtiva sigui dolenta no eximeix de semblant qualificatiu la caça legal de qualsevol animal -sobretot mamífers- en risc d'extinció que practiquen alguns dels rics i poderosos personatges dels quals n'hem vist fotos en periòdics, revistes i televisors lluint la peça caçada mentre que en altres fotos presumeixen de responsabilitat social corporativa dels bancs o empreses que administren o del seu bon fer bancari com aquest caçador condemnat pel cas Caja Madrid/Bankia, a qui fa pocs dies s'ha deixat en llibertat sense fiança per la seva conducta « intachable» en paraules d'un administrador de justícia.

Avui és més necessari que mai evitar que sucumbeixin les ONG de protecció de la natura, algunes de les quals en el cas del nostre país pateixen greus crisis econòmiques i es troben en risc de desaparició. Salvem-les aquí, i salvem més enllà els rinoceronts i els elefants. I pronunciem-nos contra els qui volen reduir l'IVA de les « corridas de toros» i contra els qui volen destinar fons de formació a ensenyar menors d'edat a caçar.