Hi ha qui sembla disposat a amargar la vida als que encara tenen sort de tenir feina. Els experts parlen que en els propers 15 anys poden desaparèixer fins al 60% dels llocs de treball actuals a causa de la robotització. Ho diuen com si fos un fet inexorable contra el qual només es pot dissenyar una renda universal garantida. Però el futur només és això, temps que encara ha de venir, i entretant cal gestionar el present. Espanya està al capdamunt del rànquing d'estats europeus en els quals els treballadors passen més hores a la feina. És la cultura del presentisme. Per acabar amb aquesta situació, i per afavorir la conciliació, el Ministeri de Treball s'ha proposat que la jornada laboral no vagi més enllà de les sis de la tarda. Això ja és així des de fa molt temps a la majoria de països europeus, però les noves tecnologies de la comunicació s'han posat al servei de les empreses per mantenir permanentment connectats els seus treballadors. Això ha provocat que a França -no podia ser a un altre lloc- ja s'hagi legislat el dret a la desconnexió i el deure de les empreses de regular la utilització de les eines digitals. Ara Espanya estudia copiar el model francès i fer el mateix, incorporant aquest dret als convenis col·lectius. A l'espera de si l'anunci passa directament al cementiri de les declaracions d'intencions o pren forma, la idea se suma a les que fan cada dia més gran l'abisme entre els treballadors del sector públic i els hiperregulats i els que s'han d'espavilar per compte propi. Dir a un autònom que té dret a la desconnexió és avui com reconèixer-li el dret al suïcidi. Potser sí, que aconseguiran crear les condicions per tal que decidim i esperar resignadament que un robot ocupi el nostre lloc mentre ens garanteixen la sopa boba.
