Han quedat al centre comercial perquè ella es vol comprar un vestit nou. Ell arriba amb el cotxe. Entra pel pàrquing soterrat. És dissabte, i la planta principal està plena. Va a la immediatament inferior. Ella l'espera en el bar. Se sent com una adolescent. Fa poc que surten junts. Ho mantenen en secret, pel què diran, per les necessitats de tots dos, i perquè se senten insegurs. Quan el veu, respira alleugerida. Durant uns minuts maleïts s'ha imaginat que la deixava plantada. Però ha vingut; i somriu.

Ell té un plan secret. Li regalarà el vestit que li quedi millor. Totes les històries d'amor tenen altibaixos, estirabots, endorfines, dopamina, i un còctel de sentiments que bull en el cos difícil de descriure. La fase inicial sembla la més maca, però es presta a tantes decepcions i equívocs. Perquè tot és possible, també el fracàs. Sobretot si tens amb qui comparar. I tot és difícil. Pots ser una persona feta i dreta; algú amb les idees molt clares, però sempre hi ha un instant a la vida que et planteges deixar-ho tot, i iniciar una nova etapa ben lluny. És com voler ser un altre, i tenir l'oportunitat de fer-ho. Per què no fer-ho?

Malgrat els entrebancs, caminen amb pas ferm. De tant en tant, es fan un petó i el somriure d'un alimenta les il·lusions de l'altre. Aquest amor s'ha obert a una forma d'amistat que preveu una llarga i duradora convivència. A la vida, de vegades, no tens amb qui parlar. La família, els amics, els coneguts, són lluny de tu. O tu d'ells. I en aquests moments mancats de paraules, notes que has desconnectat. És com si tothom es comuniqués amb una barreja d'èlfic, iber i kriptonià. De vegades notes que en un punt determinat de la teva vida, no encaixes. Ets fràgil i prescindible. I al contrari, per sort, a la vida trobes persones amb les que et sents en harmonia completa.

Li queda tan bé el vestit que només pots regalar-li. Ella primer diu que no, però després es deixa convidar, a canvi d'un petó i una nova cita. Ara no es poden arronsar. Han arribat molt lluny. Ell pensa com s'ho farà per dir-ho a la família. Ella pensa que, malgrat l'edat, és un home fort i valent. L'amor als setanta anys els fa rejovenir a tots dos. Ambdós tenen por que els seus s'oposin, esgrimint com una arma l'edat i la memòria del pare i la mare perduts. Que han estimat i estimen. Però tenen tot el dret del món a creure en el futur: un futur per escriure als setanta anys.