La Terra es va constituir ara fa uns 4.600 milions d´anys. L´escorça es va solidificar entre baixades de temperatura, cataclismes i pluges de meteorits. Les erupcions dels volcans van instaurar una atmosfera precària, van aparèixer els núvols, plovia, i es van formar rius, estanys i mars. La sopa primordial.
Sobre l´origen de la vida hi ha gent per tot. Els uns creuen que es va produir una panspèrmia, la lleterada còsmica que va escampar llavors de vida al nostre planeta. Altres argumenten que la vida prové de compostos orgànics, presents a l´escudella primigènia. Déu, els bacteris, que cadascú l´enfili per on vulgui.
Arribat el moment, una molècula va començar a copiar-se. Amb traça i atzar es va fer el pas a la senyora cèl·lula, i d´aquí als organismes pluricel·lulars. Plantes fongs i bèsties iniciaven carreres diferents però connectades. Fins ara, l´aiguabarreig ha donat a llum organismes tan diversos com el manatí, el baobab i Lluís Rabell. Els tres són aliances cel·lulars, estratègies col·lectives per sobreviure, al si de les quals cada cèl·lula s´especialitza i depèn de les altres. Com els estats, com en les religions i en qualsevol altra estructura funcionarial, la unió fa la força.
El principi rector de la vida es recull en la frase feta «nedar i guardar la roba». La vida va començar molla i amniòtica, protegida, però haver de fer apostes molt arriscades per colonitzar la capa terrestre. El baobab sobreviu a còpia d´acumular aigua quan plou, i depèn dels ratpenats per pol·linitzar-se. El manatí és herbívor i quan no dorm es dedica a pasturar en aigües somes, cançoner i bonàs. No té depredadors naturals. Endrapa a pleret i pot morir d´una fallida digestiva, perquè sovint no distingeix el menjar de les escombraries. Els entesos diuen que baobabs i manatís tenen números per ballar-la magra, amb el canvi climàtic.
Una diferència entre el baobab i Lluís Rabell és que el segon té cames. I el tret principal que el separa del manatí és que els humans matisen la fisiologia amb la cultura. Dit d´una altra manera, Lluís Rabell té la capacitat d´avaluar les pròpies estratègies de supervivència. Empresari de trajectòria bruta, activista sindical i veïnal colrat, revolucionari de bar d´ateneu obrer, és més barceloní que els llegums cuits i que el seu barri natal, Ciutat Vella. Organisme culte, se li reconeix l´habilitat del mediador pacient, adquirida al brou manicomial de les associacions de veïns. Els íntims el titllen de possibilista i glotó.
D´ençà que Lluís Rabell neda pel Parlament (encapçala un organisme pluripartidista frankenstènic), que em fa pensar en baobabs i sobretot en manatís. Acumula quan plou. O peixa en aigües poc profundes, sense moviments bruscos i sense cap objectiu que no sigui assegurar-se l´embosta d´algues i la roba seca i plegada a la riba. Sura com un animal antic i babau. El Manatí de Ciutat Vella també és una espècie en perill d´extinció. El marjal fimbra, s´albira un canvi d´ambient, però no se n´adona o tan sols es mira el melic. S´atipa sense triar, incongruent amb viure gaire, a frec del col·lapse digestiu.
