Al vespre del darrer dissabte de maig, a la Catedral de Girona, vam celebrar la confirmació de trenta-tres joves. La majoria d´aquests nois i noies s´han preparat durant dos anys, amb una hora i mitja de catequesi setmanal, i altres activitats com la convivència del Tridu Pasqual i la Pasqua Jove, el camí de Santiago o el viatge a Taizé. Tot organitzat per mossèn Jordi Callejón i un excel·lent equip de catequistes, als quals les mares i pares estem enormement agraïts.

En el darrer lustre s´han anat confirmant a la Diòcesi de Girona al voltant d´unes quatre-centes persones cada any. Aquesta xifra mostra com a Catalunya entre la generació dels avis i la dels néts que ara es confirmen s´ha produït una disminució de la pràctica religiosa sense precedents. Aquest fenomen ja el va preveure el professor de teologia Joseph Ratzinger fa mig segle, en un discurs a la ràdio pronunciat el dia de Nadal de 1969. Aquest discurs profètic parla d´una Església amb pocs fidels, que ja no serà capaç d´ocupar els temples construïts al llarg dels segles, i que esdevindrà irrellevant en la societat i en la política. Però preveu també que des d´aquesta petitesa l´Església tornarà a començar més o menys des de l´inici: petits grups en els quals es viurà la fe com a centre de l´experiència cristiana.

A aquesta secularització hi han contribuït algunes accions i actituds de la pròpia Església en la seva etapa «de prosperitat terrenal». De la crisi de l´Església en som responsables tots els que d´una forma o altra ens considerem catòlics: els batejats que han deixat de practicar, tot i apreciar el molt de positiu que aporta la fe a les persones i a la societat; els que hem mantingut la fe d´adults però d´una forma tèbia (Apocalipsi 3, 15) i poc engrescadora pels que ens envolten; els que, mantenint una fe ferma, els costa sortir dels seus àmbits de seguretat i confort; els sacerdots que han perdut el fervor de la seva vocació i s´han acomodat al món, i aquells que, per una mala comprensió del Concili Vaticà II, han dedicat més esforços a contradir la Tradició i la doctrina de l´Església catòlica que a transmetre la fe amb humilitat i fidelitat. Òbviament, hi ha també una dificultat objectiva per compatibilitzar una vida de fe autèntica amb el tarannà superficial i líquid que propicia la forma de vida postmoderna.

L´origen de la secularització actual l´explica molt bé el gran teòleg francès Henri de Lubac a El drama de l´humanisme ateu (1944). De Lubac, home d´una extraordinària cultura i d´una gran capacitat de diàleg amb la modernitat (va ser suspès en la seva tasca docent per la cúria preconciliar), afirma que més que un problema d´opinions raonades és un problema espiritual, d´actitud interior de l´home contemporani. Hi va contribuir decisivament la llavor de la sospita sobre Déu que van sembrar en el segle XIX alguns filòsofs, en particular Feuerbach, Marx, Comte i Nietzsche, i que es va anar estenent, a Europa particularment, a mesura que avançava el segle XX.

La bona nova de l´Evangeli enalteix al màxim la dignitat humana, i la gràcia de Jesucrist permet superar les nostres febleses i ens allibera de la servitud del pecat i de la mort. No obstant aquells filòsofs del segle XIX, i durant el segle XX cada vegada més persones, han percebut Déu com un jou opressor del qual s´havien d´alliberar o, si més no, com quelcom incòmode o antiquat a marginar de les seves vides. Aquest és el «tràgic malentès» de l´home contemporani segons Henri de Lubac. Ho qualifica de drama perquè la manca de fe en essència no és un problema intel·lectual, merament cultural, sinó radicalment humà, que afecta la persona en la seu fonament, en el sentit de la seva vida i en el seu destí. L´home contemporani primer va creure en aquelles ideologies que havien de substituir la fe. Després, vistos els efectes devastadors provocats per aquestes ideologies i el desengany consegüent, ha omplert el buit amb el culte al diner, al consumisme, al plaer, a la tecnologia i a l´entreteniment alienant que aquesta li proporciona. Però aquests succedanis de felicitat no poden ocultar el drama de fons del nostre temps: la negació de l´Altre (Déu), porta a la negació de l´altre (el proïsme), i, al final, a la negació de la pròpia persona (posthumanisme).

A la pròpia Església no pocs han cregut en una fugida cap endavant en un cristianisme sense normes, sense dogmes, desvinculat de la regla de la fe i de la successió apostòlica. Un cristianisme antropocèntric, espiritualitzat al marge de la Paraula i de l´Església. Però, segons els mestres de Lubac i Ratzinger aquesta no és la solució. El primer subratlla la relació essencial i indissoluble que en el cristianisme hi ha entre Crist, l´Esperit i l´Església. Ratzinger aposta pels petits grups i moviments cristians que tenen la fe i els sagraments com a centre, de forma que els homes i dones que pateixin la «indescriptible soledat» a que acaba portant una vida sense Déu puguin descobrir en aquests petits grups de creients quelcom completament nou. És el cristianisme místic que reclamava Rahner pel nou segle.

La nostra Església de Girona viu com la que més tot el que acabem d´explicar. És una Església cada vegada amb menys fidels, però no és una Església agonitzant. Hi estan arrelant i creixent en silenci els nous moviments apostòlics, abans observats amb desconfiança i marginats per la jerarquia diocesana; hi ha grups de joves que es mantenen actius més enllà de la catequesi de confirmació; es consolida la iniciació cristiana d´adults mitjançant el catecumenat; hi ha fidels compromesos amb els que pateixen necessitats materials (Càritas), i amb els que pateixen crisis personals i familiars (Centre d´Orientació Familiar). El bisbe Francesc està aconseguint donar una nova mirada i s´ha implicat molt personalment en impulsar aquests àmbits eclesials. Una Església senzilla i de servei, «hospital de campa­nya» de les víctimes de la postmodernitat, en paraules del papa Francesc.