Per ser bon periodista, cal ser bona persona». La frase de Kapuscinski em ve al cap arran de la mort del periodista Carles Capdevila. I és que la xarxa aquesta que ho engoleix tot, com una boca de llop, ha vomitat aquests dies repugnants comentaris que recorden el passat carronyer de la humanitat, quan ens alimentàvem de cadàvers. Arriben a aprofitar-se de la mort d´algú que els supera en fama per reivindicar-se. Potser perquè el seu inconfés objectiu és precisament acostar-se a la fama, potser dolguts per falta de reconeixement social, expressen malestar davant la florida espontània de comentaris d´elogi al tarannà humil i servicial d´un periodista de bon cor que va crear escola buscant la notícia en les bones pràctiques i accions de proïsme de la gent. Capdevila va demostrar que no cal ser un canalla per ser popular. La de Capdevila no va ser una feina senzilla en un entorn comunicatiu poc regulat que premia el sang i fetge i busca el clic fàcil de l´ignorant àvid de sensacionalisme. Doncs sí, per ser bon periodista és requisit imprescindible ser bona persona. I tant, que els cabrons poden ser hàbils comunicadors. Però segur que no són bons periodistes, perquè usen el periodisme com a arma llancívola, en un tot s´hi val que fereix la societat, per vantar-se, per satisfer un ego insaciable.
