Quan el poble tria el ximple del poble com a president es limita a exercir la democràcia representativa. No es tracta d´escollir el millor -que això mai se sap-, sinó el que més apropiadament representi els interessos dels que el voten. Si els necis decideixen votar un dels seus, la seva decisió serà, per una vegada, intel·ligent: o almenys adequada a la lògica.
El problema sorgeix quan els electors opten per líders amb aparents trastorns de conducta, com va passar fa gairebé un segle a la culta Alemanya en el cas d´Adolf Hitler. O el que ara ha passat a Amèrica amb Donald Trump, dit sigui des d´un punt de vista purament clínic i sense ànim de fer inadequades comparacions.
L´emperador del món no para de donar preocupants mostres d´extravagància que alguns -o potser molts- interpreten com a símptoma d´un trastorn cada vegada menys ocult. Escriu tuits sense sentit a la matinada, canta entre balancejos de maluc l´himne americà en un homenatge als caiguts i aprofita les seves gires per Europa per posar a a parir els europeus. Potser està reinventant la diplomàcia com correspon a un polític fet a si mateix en contra dels partits, de Wall Street, del sistema i del sursum corda.
Trump no va enganyar ningú, per molt gran que sigui la seva afició a dir mentides. Es va limitar a dir el que volien escoltar la gent de perfil més aviat rural -o rústic- que li van donar el pas a la presidència dels Estats Units. Votants als quals la mundialització dels mercats i la revolució tecnològica havien deixat sense feina van trobar el seu líder natural en aquest adolescent de 70 anys que governa a cop de tuit.
Lluny de sentir-se incòmodes per les maneres del seu president, és probable que els seus electors es trobin feliços amb el comportament d´aquest Trump, a qui han portat al despatx més poderós del món. Després de tot, és un dels seus. Diu al pa, pa i al vi, vi; exerceix amb naturalitat la supèrbia, menysprea els convencionalismes i fa xufles a l´establishment. Com ells, justament.
En certa manera és un revolucionari, a l´estil de la revolució nacionalsindicalista de José Antonio Primo de Rivera. Va guanyar la seva alta magistratura contra els partits que fins llavors representaven la gent conservadora o progressista, sense més que recolzar-se en el cabreig de la gent professionalment poc qualificada que reacciona amb por als nous temps.
El seu és el partit dels indignats, que tantes alegries proporcionen als demagogs: ja sigui a Amèrica del Nord, ja en la França de Le Pen, ja a l´Espanya on sí que es pot -i es vol- tornar a l´època dels monopolis de Franco.
Que el món estigui governat per un tuiter al qual de tant en tant se li´n va la pinça és una circumstància més aviat anòmala que potser preocupi els ciutadans amants de la racionalitat i del progrés; però això és el que hi ha. Un vota qui més se li assembla: i en aparença són majoria en terres de l´imperi els que es veuen reflectits en un líder de comportament tan singular com el del capritxós Trump.
El preocupant, si de cas, és que a més de ser un dels seus, resulta ser també la primera autoritat del planeta.
Sort que encara queden parlaments i jutges.
