La definició més senzilla del que és art: habilitat, destresa a fer certes coses adquirida amb l´estudi, l´experiència i l´observació; la definició més elemental de conversar és la d´entretenir-se parlant. Saber conversar és un art, ja que el mot art s´aplica a perícies humanes que per a finalitat tenen l´entreteniment, fer més còmoda l´existència generant bellesa. Conversar és l´intent de comunicar-nos per entendre´ns millor i el gaudi en la confidència, en el secret, en la declaració d´amor, en la trivial xerrada, en el desacord i en l´avinença. Ara bé, per ben conversar s´ha de saber escoltar.
En la mesura que m´he anat fent gran, ja n´he fet 71, he experimentat un sentiment de rebuig a entaular converses amb determinades persones perquè el crit s´ha ensenyorit del discurs, la vehemència passional i impetuosa eclipsa el raonament i perquè ningú abandona les seves posicions encara que quedi ben palès que estiguin equivocats i que defensin una fal·làcia. Poc els importa si han posat la banya en un error, els fa mandra treure-la per no ser malfamats en el sentit que no eren enraonadors sinó xarlatans que venien faramalla, quincalla conceptual.
Aquest tancament categorial, fanàticament ideològic (o ets dels meus o et declaro enemic, i tots els meus són del Barça o del Madrid, partidaris del secessionisme o tot el contrari, d´esquerres i han d´odiar els de dretes o viceversa) podria ser més disculpable en la gent gran que entre els joves, però aquests van néixer ensenyats i a la més mínima t´alliçonen. Els adults han culminat el seu aprenentatge i només podrien canviar sotmesos a una nova socialització, però no volen pas canviar convençuts i cofois, viuen dolçament presoners del seus prejudicis mentals, i els joves envalentits i creguts, creuen que si el món no els dona la raó, el món s´equivoca, així es mostra l´orgull de l´omnipotència.
Per què, doncs, dialogar? Ja no serveix per intercanviar idees perquè cada contrincant dialèctic no està disposat a renunciar a cap de les seves. Fins les sobretaules engrescades i regades amb conyac, que quan era petit admirava sempre que es reunien a redós de la taula bons tertulians, han degenerat en un debat de xivarri ensordidor, en un creuament d´insults i desqualificacions. També d´adult participava en col·lectius d´opinió, i m´ho passava molt bé, que es van desfer quan alguns dels bons tertulians es passaren a la política activa. Ara els nous mitjans de comunicació quasi han convertit la conversa interpersonal en quelcom exòtic.
Fer petar la xerrada abans, potser abans de l´existència dels televisors a les llars, era un entreteniment urbà plaent; a l´estiu a tots els pobles freqüentava treure cadires al carrer per parar la fresca i comunicar-se amb els veïns i els vianants. També molts homes i al cap d´un temps també algunes dones, els diumenges a la tarda es trobaven en les cafeteries per garlar amistosament. La gent s´embrancava amb delicioses converses petites que giraven sobre la vida local quotidiana i també familiar, sobre l´estat del temps, diàlegs domèstics, però a vegades algun foraster s´introduïa i ens explicava com era la ciutat, el comerç, els ocis, també ens delia amb alguna aventura personal, igual audiència aconseguia el vilatà que havia viatjat i ens contava les modernes coses que havia vist a Girona o a Barcelona. Tots escoltàvem amb devoció i durant l´hivern recreàvem les seves històries que recordàvem amb precisió i ens delíem perquè el nou estiu el senyor visitant ens tornés a distreure aportant més informació.
Una frase elogia l´art de la conversa: «Parlant la gent s´entén», baldament corren prejudicis absurds com «els homes no saben escoltar» o «les dones només parlen dels seus problemes sense aturador». Els homes són reservats i les dones unes cotorres. Una vegada un bon amic em va dir que escoltava d´amagat les xerrades de les germanes i de les amigues i que les converses sobre un mateix tema diferien enormement tractat per homes o per dones i en cap moment era superior la conversa masculina o la femenina. Ell m´assegurava que les dones són més concretes i em va posar aquest exemple: «Va arribar a la població un destacat líder polític, els homes no ens hem preguntat si viu en parella ni la qualitat d´aquesta relació i hem insistit molt en el seu pensament ideològic, en contrast, les dones un cop esbandit ràpidament el discurs mental del líder s´han interessat molt per la seva vida personal. Cal matisar per evitar la teva pregunta, car et llegeixo el pensament, que totes les dones congregades estan ben casades i no es tractava de saber si seria un bon partit per a elles».
Els pedants en les converses han de fer brillar mots suposadament cultes. Ara el terme de moda és «postveritat». Un periodista que toca l´actualitat l´ha d´emprar en els articles obligatòriament si no ja no és un bon periodista. El diccionari d´Oxford escollí el vocable com el mot de l´any. La «posveritat» descriu com aquell context en el qual els prejudicis, els sentiments i l´opinió té més pes que els fets objectius. L´opinió del periodista ofega la informació, la reemplaça i la presenta com la verdadera informació, malgrat que l´opinió del periodista tingui poc a veure amb la realitat del fet.
Per comprovar com han canviat les converses per culpa de l´allau de notícies i la connexió permanent als mòbils, aporto aquest text nostàlgic de Jorge Luis Borges: «En la meva joventut ens reuníem a conversar sobre si l´home és o no immortal, sobre què és el temps, què la poesia i la metàfora. Parlàvem de temes no efímers que transcendien el moment. Ara, al quart d´hora d´haver succeït un fet ha de ser substituït per un altre de nou. S´adquireixen notícies no per la memòria, sinó per l´oblit».
