Alguna cosa falla quan la improvisació arriba a les qüestions d´Estat. Les estructures de poder estan quedant avui a l´atzar d´estratègies cridaneres guiades per esquemes elementals, malgrat que els dilemes siguin cada vegada més complexos. Aquest fenomen afecta ja les nacions més desenvolupades, desafiant els fonaments dels sistemes sorgits després de les revolucions liberals de fa dos segles.
La inquietud que aquesta situació provoca és paral·lela al risc que suposa d´alentiment o retrocés de la prosperitat: mai han aconseguit triomfar enlloc les propostes improvisades, sinó aquelles guiades per doctrines sensates i basades en evidències.
Als Estats Units i França han seguit darrerament aquesta infausta tendència. En molt poc temps, les opcions guanyadores han pogut concebre i organitzar-se per arribar a palau, i això davant els aparells dels partits tradicionals, postergats en aquest nou escenari en el qual el nou prima, encara que no porti res de diferent.
Un grau no menor de culpa en tot això rau en la manca de responsabilitat de les formacions que han anat succeint-se fins ara en els governs. Tot i que les democràcies occidentals els deguin el progrés, estabilitat i pau tan prolongats des de mitjans del segle passat, s´ha de reconèixer que no sempre han sabut actualitzar els seus idearis ni han tingut prou cura en la selecció dels seus quadres representatius. Això ha pogut conduir a un cansament ciutadà traduït en el suport a noves alternatives, tot i que aquestes pateixin similars inconvenients o fins i tot pitjors.
El cas francès és paradigmàtic. Han votat majoritàriament una candidatura amb deliberada configuració plural, transversal l´anomenen, en què l´únic important és la República, però sense saber de quina mena de República parlem. Si almenys s´hagués apostat per la tecnocràcia, res es podria objectar, però no sembla haver estat aquesta l´elecció, sinó la d´un aspirant amb bona presència i joventut que pretén aglutinar en el seu executiu ideologies oposades, amb la principal missió de governar França, cosa que ja s´anirà veient en què consisteix.
A diferència de les coalicions en altres nacions europees, en què partits fins i tot contraris ideològicament sumen els seus vots per governar, a partir del repartiment de carteres i de punts programàtics posats per escrit, a França no passa ja ni això, deixant a la improvisació les principals línies a seguir, en una mena de yenka que haurem de seguir diàriament com ho fem amb les ocurrències de l´actual líder nord-americà, encara que tot sembli indicar que sense tants sobresalts.
Segur que el bany de realisme que ha hagut d´amarar el nou president gal després de la seva victòria li ha fet repensar aquest republicanisme seu sense idees, o amb totes les idees juntes i barrejades, però ha de ser conscient que la seva inclinació cap al postureig calculat, la ubiqüitat i el lobby, aquest buit socioliberalisme de lleixa de drogueria, de no venir aviat acompanyat de resultats, abocarà a un reforçament notable del seu principal adversari, que sabem que compta amb argumentari tan sòlid com tòxic, i això sí que pot representar un delicat desafiament per a Europa.
No estan en crisi els partits de sempre. Però ho poden estar ben aviat si continuen apel·lant al fet que són el mal menor o si no s´obren als seus potencials votants, relativitzant els seus militants. On així ho fan, a Alemanya, compten amb excel·lent salut i asseguren aquesta necessària continuïtat que necessita tot progrés.
