La ressaca és un procés que es produeix en el nostre organisme després d'un excés en el consum alcohòlic. Un dia vaig fullejar un llibre de cert gruix intitulat Remedios para la resaca. Res, inútil. Tots podríem explicar (uns més que menys) les nostres experiències. Hi ha coses que, certament, poden afavorir una ­ressaca més curta: fer coixí de menjar, beure molta aigua, un ibuprofèn i per sobre de tot dormir la mona. Però també hi ha una altra ressaca, gens desagradable. Al contrari. És aquell estat d'ànim en el qual restes com mig penjat, mig eufòric, després d'una acumulació de fortís­simes emocions. Això és el que ens ha passat en els darrers dies a tota la gent de Girona i comarques (el Girona de Primera és l'equip de la ciutat però també el de les viles i pobles del territori i dels amics d'arreu que s'hi vulguin afegir de cor).

La combinació de resultats i classificació feien que un empat servís tant al Girona com al Saragossa en els seus objectius respectius: pujar i no baixar. Bingo. Públicament jo era molt prudent de cara al partit. Amics com en Francesc S. Carcassés o en Quim Nadal, que són de la corda optimista/positiva em demanaven que canviés a mode «aquest any sí». Vaig decidir publicar (amb permís del director) el mateix diumenge l'article que tenia preparat per a quan pugéssim. Fou de màxima efectivitat la lectura de l'edició digital del diari El Heraldo de Aragón, de Saragossa. El seu redactor esportiu, Paco Giménez, em feia la llum parlant de la situació del Real Zaragoza, un equip històric del futbol espanyol: «Hemos de acabar con este vía crucis, esto es insoportable, es una agonía. Si se baja a Segunda B es el fin, el club se liquida i desaparece». Llegit això vaig arribar a Montilivi amb la millor de les actituds i cinc minuts després de començar el partit lluïa el millor dels meus somriures.

Diumenge i dilluns foren joiosos. Tot va sortir bé. La rua fins a l'Ajuntament vessava d'orgull i ens alliberava dels patiments passats. Fins i tot va acompa­nyar el temps. S'anunciava pluja tant a l'hora del partit com el dilluns durant les celebracions. Al final res, uns ruixats després de dinar i prou. El radar de Meteocat oferia una gran taca al mig de Catalunya i una mena de passadís, net com una patena, sobre Girona. Vaig pensar que era un senyal a favor nostre procedent de l'espai exterior. Vaig parlar amb la meteoròloga de Rac1, Mònica Usart, autora recent del magnífic llibre Només seran quatre gotes, qui amablement em va seguir el corrent: chi lo sa, van canviar les previsions. De fet tot va jugar a favor de la posada en escena de l'ascens: un partit a casa, emoció en augment a les jornades anteriors i finalment el dilluns festiu per celebrar-ho com Déu mana. A Girona no sol ser festiva la segona Pasqua, excepte algun any que ho és a tot Catalunya. Essent enguany festiu el dia de Sant Narcís, algú va tenir la clarividència a l'Ajuntament de declarar aquest dia festiu local.

Jo que em dedico professionalment a les coses de l'entreteniment he de dir que fou fantàstic i de molt nivell tot el viscut a la festa de la Copa: l'escenari, llums, so, o efectes especials, la manera de programar les actuacions i les cançons amb un ritme in crescendo», la festa final amb els calongins Di-versiones, capaços de provocar moviments de pelvis a un difunt i aquesta sensació de felicitat de tots plegats, tant els jugadors a dalt com els deu mil de baix. També la canonització definitiva de l'himne, que cantaren en directe el grup que la va gravar, The Gruixuts, amb la presència a l'escenari del seu autor, Josep Thió, de Sopa de Cabra. Els Sopa foren imprescindibles a la festa, com s'hi afegiren donant bon nivell i emotivitat Els Amics de les Arts, tan vinculats personalment a ­Girona com el cor Geriona. Un himne tan energètic fou un gran encert. La sardana Girona m'enamora del mestre Ricard Viladesau, el Príncep de la Tenora, estava molt bé però era com de ­préstec i l'antic himne dels primers anys de Montilivi, aquell que deia «Girona ra, ra, ra...», va acabar passant amb més pena que glòria.

He d'acabar aquest article de ressaca gloriosa amb una revelació. Fa uns mesos, dies abans de la remuntada del Barça davant el PSG, a Rac1 m'intentaren implicar en una juguesca: si el Barça remuntava, es pujaria a ­Montserrat a peu. Jo no m'hi vaig afegir explicant per què. M'encantaria que el Barça remuntés, però jo estava molt centrat en el Girona FC. També perquè, malgrat que el pare Abat de Montserrat és gironí, nosaltres som més de pujar als Àngels o a Sant Miquel. Però que si el Girona FC pujava a Primera, em comprometia a una cosa encara més contundent. Ho vaig explicar fora d'antena i ara ho faig públic. Aquest estiu faré tota la Costa Brava a peu. De Blanes a Portbou. 220 quilòmetres en 10 dies. Els que em coneixen saben de la meva afició pel vessant confortable de la vida i per tant no descarto ni bons restaurants ni ­atencions diverses durant el trajecte, ni tampoc un dia de descans entremig, com fan al Tour de França. Començo ben aviat. Amunt Girona!